diumenge, 27 d’octubre de 2013

Ritual funerari

Fem memòria...

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de la tardor.  Com el Halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses i gallecs, i el Samhain (cap d'any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en una paperina de paper de diari.


Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es toca a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajuden els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumeixen aquests aliments per no defallir.

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

Jo d'entre totes les menges prefereixo el moniato, acompanyat això sí d'un bon moscatell!

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Aparença

Què et suggereix l'ombra?


A mi... quotidianitat creativa; prèsencia contraposada; llum intimidada; reflex tossut; contínua provocació; actriu atemorida; obaga impositiva; forma supeditada; incerta penombra; ...

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Consultar

M'adono que s'esta implantant un canvi alhora de prendre determinades decisions polítiques. I em sembla molt bé que es posi en pràctica la consulta al ciutadà per saber què en pensa i què voldria fer, implicant-nos així en resolucions precises.


Crec que aquest dret democràtic a decidir que reivindiquem actualment, ens hauria de dur a innovar/modificar la manera de fer la política avui en dia.

Tenim un nou exemple sobre el dret a decidir que ha sorgit aquests dies, el cas dels cerdans que se'ls hi vol consultar si volen o no uns jocs olimpics d'hivern.

Tu com ho veus?

divendres, 11 d’octubre de 2013

Recolliment

Moderada calma, lapse seductor.
Cel abrigat destil.lant sons.
Excitant instint d'abstracció.


Els dies molls em són lírics.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Asserenat

D'estil relaxant sonen les tecles del pianista californià Brian Crain:



El meu respir somriu plaentment, trobo que és un so que endolceix la serenor de l'espai on un es  troba. A veure si a tu també m'agrada.

Del mateix estil toquen Rob Costlow i Joe Bongiorno.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Vivificant

Sobre el vermell dels déus...

Aquesta pintura mural decora el monestir de Pemianetse, a l'estat indi de Sikkim, on hi apareix representada una divinitat terrible. En ella hi predomina el color vermell, perquè des de la nit dels temps és fa una associació amb la sang de la vida en els rituals funeraris.


En nombrosos jaciments prehistòrics s'han trobat ossos humans recoberts de pigments vermells, sovint ocre. La sepultura de cromagnon descoberta a Dordonya ha revelat aquestes coloracions. Aquesta pràctica deuria respondre segurament al desig de relacionar la mort amb el color del fluid vital a fi d'afavorir el retorn de l'ànima al seu embolcall carnal. A més és probable que les propietats antisèptiques i cauteritzants de l'ocre ja es coneguessin.

Aquest desig de permetre als morts sobreviure en el més enllà va ser tant fort que, des del paleolític, vers 40.000 a.c, els homes prehistòrics escalfaven l'ocre groc per enrogir-lo, duent a terme així la primera transformació química de la humanitat.

Encara avui en dia en nombroses regions de la Xina, es col.loca entre els llavis del difunt una boleta de paper vermell que conté incens per tal d'assistir-lo durant el seu viatge.

En els rituals funeraris budistes, el llaç que uneix la mort a la vida s'encarna en una copa de vi negre, que simbolitza la sang, i que a la mort d'una dona els seus fills es reparteixen i beuen fins a la darrera gota. L'ànima de la mare i la dels fills troben aleshores la pau.

En el Magreb i a l'Orient Mitjà, fins fa poc es col.locava henna sobre el cos del difunt.

El final de l'existència pot ser l'ocasió apropiada per tornar al vermell de la fecunditat. És així a la cultura kalahari, al sudest de Nigeria. El difunt és exposat succesivament en diverses habitacions a la vigília del seu enterrament. La primera està entapissada d'un teixit vermell, semblant a la que du la dona que acaba de donar a llum. Marca el final de l'existència inscribint-la en el context que ha presidit la seva entrada a la vida.

Tradicions mil.lenàries que també cal saber respectar i conservar.