dilluns, 23 de setembre de 2013

Batuda

La vida de l'escriptor i poeta Álvaro Mutis (1923-2013) ha estat intensa, en particular, i a estones extremadament difícil, com va ser el període terrible que va passar al penal de Lecumberri per causa d'un error. 

Divuit mesos privat de llibertat, que li van servir, però, per enriquir la seva experiència personal. Així ho reconeixia en una entrevista a Elena Poniatowska a la presó on complia condemna per un delicte que no havia comès: "Aquests mesos de tancada els considero com una terrible però fecunda experiència humana, que m'ha acostat al meu cor i els meus assumptes. Jo abans era un "nen bé", i d'aquesta vida tan fàcil ve naturalment una insensibilització. Aquest ha estat un tràngol important, dolorós, però s'han obert una quantitat de portes a la sensibilitat i crec que per primera vegada sé el que és el contacte humà veritable".

Va ser allà on va escriure el seu "Quadern del Palau Negre", un testimoni inoblidable de la seva vida a la presó, i també cartes, moltes cartes:
"Sempre he viscut per la relació humana. Poso allà moltíssim. La segregació del meu món afectiu és terrible. Com estimo jo als meus amics, caram. He escrit moltes cartes, . Però ni una sola ha quedat sense resposta". 


Perquè a la presó Mutis va fer moltes coses. Va explorar de forma exhaustiva la biblioteca de la penitenciària. I va llegir moltíssim. I va seguir escrivint. I va sortir del penal amb una experiència enorme a l'esquena, i, sobretot, sense rancors acumulats. Va sortir així a la vida, a llegir, a escriure, a publicar, a seguir donant forma al seu Maqroll, que ja tenia vida pròpia. Llegir, escriure, viure. I parlar, naturalment. I conrear als amics que vol tant i que li volen tant a ell, com García Márquez qui va vèncer una vegada més la seva por visceral als avions per estar al seu costat a Oviedo quan va recollir el premi Príncep d'Asturias el 1997.


No he llegit res d'ell encara, però sabem que mai és tard per descobrir-lo.

4 comentaris:

Vicent ha dit...

Jo pense que qui no ha patit mai, i no sé si hi haurà cap home així, si més no relativament, no pot escriure ni ser una persona íntegra, més prompte aquells que s'ho troben tot fet o troben una faceta de la seua vida fàcil tendeixen a ignorar-la.
Molt bon exemple el de Mutis.

Vicent

maijo ha dit...

Mai és tard. Gràcies, Gemma. Una vida difícil dóna per redescobrir-se continuament. La creativitat és el foc que alimenta la vida i la poesia esdevé una abraçada quan la solitud ha estat imposada.

Helena Bonals ha dit...

Sense la duresa fascinant de la vida, que diu Margarit, la nostra obra no seria igual.

GEMMA ha dit...

És del tot cert, els túnels dels camins de la vida deixen empremta, fan créixer i madurar, i els primers són els que costen més de travessar per la inexperiència. Després la serenor dels anys fa que els temps de foscor els visquem d'una altra manera, encara que hi ha graus de duresa en la foscor.

Bon tot, a tots.