dijous, 22 d’agost de 2013

Bondat

Llegeixo en el llibre que m'ocupa aquests dies, que el filòsof i escriptor suís Alexandre Jollien diu en el seu llibre Elogi a la feblesa que "la millor manera de dir és fer", trobar forces al mateix cor de les pròpies febleses.


Indagant sobre aquest autor, he trobat aquesta entrevista que li van fer a la Vanguardia l'any passat:

- Què li van diagnosticar? Atetosis. 
- Què és això? Discapacitat neuromotora: dificultats en la coordinació de moviments.
 - ¿Des de quan? De naixement, per hipòxia (manca d'oxigen) en el cervell, per estrangulament amb el cordó umbilical.
 - Què recorda de la seva infantesa? La lluita contra les meves dificultats físiques. 
- Qui diria que el va ajudar més? Un amic capellà em va animar a buscar la veritat, guiant-me en les meves lectures filosòfiques.
 - ¿I quin filòsof el va il.luminar més? Sòcrates, quan diu: "Abans d'intentar viure millor, intenta millorar". 
- En què consisteix millorar? En arribar a ser com un nen: sense màscares. 
- D'on extreu la seva força? De la meva debilitat: la fragilitat és fortalesa. 
- Quina és ara la seva fragilitat? Ser pare. Miro a altres pares ... i voldria tenir aquests cossos forts, sans, vàlids. 
- ¿Enveja? ¿Gelosia? ¿Admiració? Una mica de tot. Lluito contra això: vull acceptar el meu cos i viure com un home. 
- ¿Progressa? Com ho porta? Sempre he sentit: "No ets com els altres", és veritat ... ¡Però sense exagerar! Ara he de no exagerar l'idealitzar el cos d'altres. 
- Com s'aprèn això? Parlo amb amics els cossos dels quals voldria, i junts entenem que un cos d'home és com un altre cos d'home, amb els seus dons, les seves dificultats ... i el seu final. 
- Sí, tots els cossos, al final ... ¡Al forat! Per això aprenc d'un amic enterramorts. 
- ¿De debò? He conviscut una setmana amb ell en les seves pompes fúnebres. Li vaig preguntar per què no es posava guants per tocar cadàvers, i em va dir: "Aquesta senyora fa dues hores abraçava els seus néts i la besaven: per què vaig a posar-me jo guants per tocar?".
 - ¿Què hi va aprendre? Semblaria el pitjor ofici possible ... ¡Però dóna confiança en la vida! El cos és sagrat, però som una mica més ... que no sé definir. 
- Si pogués triar un cos per tornar a néixer amb ell, quin triaria? No hi ha una vida que jo desitgi en la seva totalitat. I d'haver tingut un cos vàlid ... jo no hagués viscut tot el que he viscut. Tot és per a alguna cosa, tot va encaixant ... La vida no té solució ... perquè potser no és un problema. El repte és confiar en la vida. 
- Què és el millor i el pitjor dels seus dies? Em desperto i em desanimo: sé que tot em costarà un gran esforç i no em ve de gust aixecar-me. I medito mitja horeta ... 
- En què consisteix aquesta meditació? Observo com els pensaments tristos apareixen, vénen i se'n van. Després treballo. A la tarda quedo amb amics. I després estic amb la meva família.
 - Com és la relació amb la seva dona? No és una passió de serial romàntic: ens estimem tal com som, sense interpretar personatges que no som.
 - ¿Què la va enamorar de vostè? La meva lleugeresa i la meva alegria.
 - Què és lleugeresa? El contrari de pretensiós, de pompós. 
-  Què és alegria?Adhesió total a l'existència. 
- I què és la felicitat? La conjunció d'alegria i desafecció. I aquí fallo jo! 
- Per què? Perquè em costa la desafecció: quant algú és amable amb mi ... Paf, m'enganxo! Hauria de saber ser més fluid i serè.
 - Com puc aprendre l'alegria? Està en tu! Busca en el teu fons, sota les teves màscares ... Tu fixa't en com un nen l'expressa, de manera espontània i simple. 
- Què els ensenya vostè als seus fills? Que els estimo incondicionalment: "Encara que cremis la casa, t'estimaré igual!", els dic. Vigileu ..."Però procura que no passi!", afegeixo, ha, ha ... I els demano perdó per les meves imperfeccions, debilitats i errors. I els ensenyo exercicis espirituals.
 - Expliqui-me'n un. Cada matí em pregunto: "A qui puc ajudar avui?". I sempre trobo algú.
 - Dos. Cada matí em pregunto: "¿De quin objecte puc desfer-me avui?". Tinc molts llibres, i cada dia regal o un a algú. 
- Tres. Un cop per setmana busco, entre els meus contactes telefònics, a qui pugui estar més sol i necessitat. I el truco. 
- Quatre. Amb els meus fills, prenem tres llibres de casa, inserim un bitllet de 10 francs a cada un i els regalem a tres captaires. ¡Un s'ha aficionat a Sèneca: em va alegrar veure-ho!
 - Cinc. Els ensenyo als meus fills que "el Buda no és el Buda, per això li dic Buda". O sigui, "Víctor no és Víctor, per això li dic Víctor". 
- Expliqui-m'ho. Ensenyar a prendre una distància alegre, és una invitació a la llibertat: viu sense màscares, sense interpretar cap personatge! 
- Es pot viure sense màscares? Els nens ho fan. I és genial. Ser simple, lleuger, quina meravella.
 - Quina diria que és la màxima virtut? La bondat. 
- Per sobre de la intel.ligència? La suprema intel.ligència es diu bondat.

Genial!

5 comentaris:

Vicent ha dit...

M'encanta aquest home, per les seues venes corre el desig i les ganes de viure, la bondat millor que la intel·ligència, perfecte!
Però de ben segur que a ell no li agradarà parlar de perfecció, sinó de vida.

Una abraçada russafenca-valenciana

Vicent

Helena Bonals ha dit...

La bondat no és de moda, per això m'agrada el que diu aquesta persona. Em vaig llegir el seu llibre fa anys.

Sílvia ha dit...

És una entrevista per emmarcar, m'agrada molt com entén la vida aquest home. No he llegit el llibre, gràcies per la recomanació, Gemma!

pons007 ha dit...

Suposo que fins hi tot deu ser gratificant això de ser bo, qui sap, potser algun dia ho faig xD

GEMMA ha dit...

La mostra d'humanitat m'emociona, i em fa ser més humana encara.

Ser bo és també un repte!