dijous, 30 d’agost de 2012

Diamants

Fins fa un parell de dies no havia vist la pel.lícula dels anys seixanta, Desayuno con diamantes. Les imatges de l'inici del film em varen transportar ràpidament al moment en que, sense diamants ni l'elegància de la protagonista, em trobava a la 5a avinguda de Manhattan davant la refinada botiga Tiffany´s, aleshores junt a una amiga contemplaven els aparadors de grans marques de luxe amb un cúmul de rialles, doncs intentàvem sortir les dues juntes autoretratades tot ubicant-nos-hi. I és que en aquell viatge vaig estrenar la meva petita càmara compacta digital i no cessàvem de fer-nos autofotos, jugàvem amb la màquina com una nova joguina, d'on en resultaven tallades la majoria dels cops, quins riures!


La història que narra el llargmetratge sembla ben simple, tracta d'una doneta que busca casar-se amb un milionari. El personatge de la Holly (Audrey Hepburn) pot no despertar empatia per aquesta suposada ínsipida recerca vital, ara bé, si es grata més profundament tot té un perquè menys simple, i la causa de tot plegat ens ho descriuen molt bé aquestes paraules de to contundent, que li objecta el seu pretendent:

- Saps el que et passa? No tens valor. Tens por! Por d'enfrontar-te amb tu mateixa i dir: Està , la vida és una realitat. Les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és l'única manera d'aconseguir la veritable felicitat. Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge i t'espanta la idea que algú pugui ficar-te en una gàbia. nena! Ja estàs en una gàbia. Tu mateixa l'has construït, i en ella seguiràs vagis on vagis perquè no importa a on fugis, sempre acabaràs ensopegant amb tu mateixa.

Encara que em van més els collarets de fils de colors, interiorment m'hi reconec més. I és que entre el dins i el fora d'un individu trobaríem combinacions mils, gàbies diverses.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Anyades

Fer anys és inevitable, i de fet poder fer-ne'n és tota una sort de vida, ens certifica  que encara estem vius. Hi ha xifres però que impacten més que d'altres, és per això que mereixen ser ateses i celebrades d'una manera més destacada. Per tant l'homenatjada va guanyar successives pàgines ben cursades, i elaborar-ho sempre m'és un plaer:


Va ser una trobada plena de sorpreses, on l'ukelele, la coreografia i els riures s'han convertit en un dels inoblidables protagonistes.

I que no cessi la gresca, no cal dir que aquest és un exercici molt aconsellable.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Educar

Aquests dies de desconnexió haig de dir que no he tigut temps d'agafar un llibre per llegir. El mar, la muntanya i la companyia han ocupat plaentment les hores.

Va ser ahir nit, ja a casa, que vaig iniciar-me la lectura d'Aprendre a viure, de José Antonio Marina, en el que es dedica a tractar el tema de l'educació:

La funció principal de la intel.ligència no és conèixer sinó assolir la felicitat i la dignitat. L'objectiu de l'educació és ajudar a formar personalitats intel.ligents, és a dir que estiguin en bones condicions, per tenir una vida feliç i digna. En aquest sentit hem de desenvolupar els recursos personals del nen o de l'adult.


L'autor dedica la seva feina d'investigador al gran tema de l'educació. Està ocupat en l'elaboració d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica, té un gran nombre de llibres ben interessants, ja el vaig tractar en una entrada del bloc fa unes setmanes. Ni els pares sols, ni l'escola sola no poden educar. Mai no ho han fet. Sempre ha estat la societat que ha educat a través d'ells. Cal una mobilització educativa de la societat civil, i ell fa la seva valuosa aportació amb la publicació d'un munt de llibres fruit de la seva dedicada investigació, guardonats amb un munt de premis. Val la pena aproximar-se als seus treballs qui encara no els conegui.

Com diu un proverbi africà: per educar un nen cal la tribu sencera.

I a seguir refrescant-nos, no deixem que l'onada de calor ens aixafi les ganes de fer coses!