dimarts, 24 d’abril de 2012

Triar

Si et demano que em recomanis una lectura, la teva preferida o aquella que tens considerada com la més interessant que has llegit, quin seria aquest llibre?


I m'encantaria saber el perquè l'has escollit.

Gràcies!

Decideixo de posar, aquí sota, els llibres recomanats:

- Sílvia: Mirall trencat de Merçè Rodoreda.
- Lolita lagarto: Guardador de rebaños de Alberto Caeiro, La muntanya màgica de Tomas Mann;  a més d'autors com Pessoa, Zweig, Vila-Matas, Rodoreda, Kafka, M.Lispector, Borges, Cortazar... i també de japonesos.
- Marta: Mi planta de naranja-lima de José Mauro de Vasconcelos.
- Novesflors: Herba d'enamorar de Teresa Moure.
- Joan Gasull: Ullals de Salvador Macip.
- Eduard: Incerta glòria, de Joan Sales, i la correspondència entre Sales i Mercè Rodoreda.
- Montserrat: Incerta glòria, de Joan Sales, Jane Eyre de Charlotte Brontë, L'amant de lady Chatterley de H.D. Lawrence, Els germans Karamàzov de F. Dostoievski, Anna Karenina de Leon V. Tolstoi, El roig i el negre d'Stendhal, Una conxorxa d'enzes, de J.K. Toole, Quina lenta agonia la dels ametlers perduts de Toni Cucarella ... Sylvia Plath, Montaigne, Maquiavel i Shakespeare a tota hora.
- David: El Danubi de Claudio Magris, El Rei Lear de Shakespeare, Job de Joseph Roth... Kafka...
- Ventafocs x: El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry.
- Marta Contreras: La caverna de José Saramago, La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
- Helena Bonals: La immortalitat de Milan Kundera.
- Lior (no veig l'enllaç): L’hora de l’estrella de C. Lispector, Agua viva de C. Lispector, Paraules d'Opoton el vell de Tísner, L 'oncle Vània d'Antón Chéjov, Memòries d'Adrià de M.Yourcemar, Bella del senyor d'Albert Cohen, Lenz de Georg Büchner, Paludes d'André Gide, Ser poeta de Jaroslav Seifert, Cinquanta poemes de "Neueu Gedischte" de R.M.Rilke, i els nostres clàsics Salvador Espriu, Merçè Rodoreda...
- Violant d'Atarca: Vivències d'un separatista de Josep Ma. Murià, Memòries d'un nacionalista català d'Abelard Tona i Nadalmai, Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) de Jaume Martínez i Vendrell, Sang, dolor, esperança d'Octavi Viladrosa.
- Mar: Cartes a un jove poeta de Rilke, i Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somniat d'Anna Roig.
- Calpurni: Joan Salvador Gavina de Richard Bach; Llengua abolida (1973-1988) de Maria Mercé Marçal.
- Maijo: El don de la sensibilidad. Las personas altamente sensibles d'Elaine Aron, Les veus del desert de Malo Morgan
- Digue'm Ariadna: relats curts i contes de Kafka, Cortázar, Borges, Espriu... capítols i capítols de Rulfo, McCullers, Kis, Bernhard, Sebald, Kundera, Hrabal, Roth, Zweig, Magris, Brodsky, Camus, Abe, Mishima, Vila-Matas, Rodoreda... versos de Verlaine, Tsvetàieva, Szymborska, Marçal, Ferrater... veus de Shakespeare, Txèkhov, Beckett, Guimerà...
- Joan Vigó: Stonner de John Williams, La vida instrucciones de uso de Georges Perec, La velocidad de las cosas de Rodrigo Fresán. I si us agrada la poesia no us perdeu: Ragtime de Francesc Garriga Barata, Galtes de perdiu d'Andreu Subirats, i El romanço d'Anna Tirant de Josep Pedrals.

(I si només un t'és difícil, recomana'm més d'un, el nombre que decideixis...)

dijous, 19 d’abril de 2012

Mandolina

Una mirada ben personal, del tot poètica, sobre el llenç del pintor:

La tela blanca és com una pols que recobreix l'autèntic quadre. Cal netejar-la. Tinc un raspallet per alliberar el blau, un altre pel vermell o el verd, els meus pinzells. Quan he netejat bé apareix tot el quadre.


Cita del pintor francès  Georges Braques, a la imatge el quadre Dona amb mandolina, 1912, d'estil cubista ben proper a Picasso, de fet tenen obres que no sabries dir de qui és realment cadascuna, encara que aquest darrer va anar més enllà.

Miraré doncs de treure la pols jo, a veure quina preciositat me'n surt.

dilluns, 16 d’abril de 2012

Mosaic

El paviment hidràulic que es troba a molts pisos de l'Eixample està lligat al moviment modernista, i per això a Barcelona hi és tan present. Va ser una tècnica importada de França que va tenir molt èxit entre les famílies de l'alta societat barcelonina.

Un dels fabricants més destacats va ser
Escofet, que va col·laborar amb arquitectes com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, i Gaudí, fent mosaics hidràulics singulars, com ara els que trobem a l'interior de la Pedrera, de forma hexagonal i de color verd poma, que després van inspirar els panots de Passeig de Gràcia.


Com passa amb tantes coses, va arribar una època en que molta gent, amb la intenció de ser pràctica o voler canviar, els va cobrir amb materials com ara el parquet flotant o ceràmica més moderna i uniformitzadora.


Actualment existeix un cert consens en donar valor a aquestes ceràmiques i per tant es fa l'esforç de conservar-les, i se segueixen produint de manera artesanal, així que es poden considerar peces úniques.

 
Fins i tot es fan tallers per a qui tingui ganes d'aprendre'n. Aquí pots veure i seguir el procés de fabricació de paviment o sòl hidràulic:



divendres, 13 d’abril de 2012

Positivitat

Una cançó molt aconsellada per taral.lejar:

Positiu és no sentir-se diferent als temors i als desitjos de la gent... és l'entrega sense por... no t'amaguis mai sota el dolor... és tornar a començar... és la llibertat... és pintar-te de colors... és la força que ens fa enlairar... és la història que hi ha en mi... són mil.lions de cors... 

No oblidis mai que el sol surt per a tothom!



Que tinguis un bellíssim cap de setmana.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Frontisses

He descobert el que fa la nord-americana Susan Collard. Ella és una arquitecta que elabora uns espectaculars llibres d'artista ben propers a la seva professió, doncs les seves enquadernacions són magnífiques obres arquitectòniques a petita escala. Molts dels seus treballs es composen de portes, finestres, habitacions i obertures o tancaments ben familiars en una llar.


Ha exposat les seves obres en nombroses galeries, biblioteques i museus. Si entres aquí podràs contemplar altres obres seves.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Permanència

El mar és una extensió de gammes blavoses, un lligam de nativitat permanent, raó que sigui llavor de la nostra extensa inspiració humana.


En les profunditats aquàtiques del món primitiu, fa més de tres mil milions d'anys, neixen els primers sers vius. Entre ells, algues microscòpiques però plenes de tots els colors que il.luminaran un dia la terra. Lentament van elaborant l'oxigen lliure de l'atmosfera i obren el camí als vegetals clorofíl.lics que arribaran més tard. Creen les condicions per tal que apareguin noves formes de vida i, amb la seva cel.lula única, elaboren per primer cop un color pigmentari. Va ser el blau, i aquestes algues s'anomenaven "algues blaves". La mitologia grega explica que el color del mar es deu a les ondulacions de les llargues cabelleres blavoses de les filles petites de l'Oceà, les Nereides.


Les Nereides eren les filles de Nereu i de Doris. Nereu era un déu del mar i Doris era filla d'Oceà, la qual cosa fa que les Nereides siguin considerades nimfes del mar. Vivien al fons del mar al costat del tron del seu pare.

(A la imatge una d'aquestes mitològiques filles petites de l'oceà conegudes com Nereides)

dimecres, 4 d’abril de 2012

Canvas

El pianista nord-americà Robert Glasper, és conegut per combinar els sons del jazz i el hip-hop,  encara que en el seu treball Canvas (2005), d'on pertany la peça que pots escoltar a continuació surt d'aquest estil urbà i alternatiu:
 


Sembla ser que els seus concerts generen sorpresa perquè segons diu ell mateix: una hora abans de sortir a escena, no tinc ni idea del que anem a tocar. Tot depèn de les vibracions que generi l'audiència. Alguns músics recorren el món tocant cada nit el mateix, a mi m'agrada veure primer com reacciona el públic i només llavors decideixo tocar una cosa o una altra, així que mai se sap perquè cada audiència té la seva pròpia llista de cançons.

Si t'interessa sàpigues que vindrà pel Festival del Mil.leniConcert que pel que sembla no tindrà res a veure amb la peça Enoch's Meditation, doncs diuen que Robert Glaper és un brillant talent de la nova generació de músics que fa conviure el jazz amb el hip-hop, el R’n’B i el rock.

A mi aquest treball del 2005 m'agrada, ara bé, he entrat a la seva web i el que es pot escoltar no sona igual.

Bons dies sants!

dimarts, 3 d’abril de 2012

Assortiment

La pluja col.lecciona copioses imatges, ens oferta escenes pintoresques molt suggestives.


Compte amb les relliscades!

(Imatge del fotogràf Francesc Català Roca)

dilluns, 2 d’abril de 2012

Fugaç

Pensava sobre el rellotge de sorra i he volgut saber més sobre aquest instrument:

El rellotge de sorra és l'instrument que més visiblement representa el fluir constant del temps. S'empra com a símbol de l'existència fugaç de l'home. 
 
No hi ha evidències precises sobre el seu origen. La primera evidència concreta sobre l'existència d'un rellotge de sorra es pot veure en una pintura d'Ambrogio Lorenzetti que data de l'any 1328. Van existir en diferents èpoques, de diverses mides i models, i fins i tot se'n van construir alguns de tan grans que eren capaços de mesurar un dia sencer. 

Alguns afirmen que els romans els feien servir durant la nit, i d'altres que el va poder haver inventat un monjo francès per mesurar el temps de meditació.

Les ampolletes d'hores usades a Catalunya des de 1434 atès que la humitat del mar impregnava la sorra (alterant-ne la durada), es va acabar havent de substituir la sorra per per un element menys higroscòpic: closca d'ou triturada, etc.. i fins i tot pols de plom.

La referència mès antiga en castellà és del diari d'en Colom, és a dir que, documentalment, el seu ús a Catalunya és 58 anys anterior que el seu ús a Castella i fins i a tot Portugal. 


En l'època colonial, a les amèriques, els rellotges de sorra es feien servir molts.

El fet és que a partir dels primers rellotges de campanar, a meitat del segle XIV, van anar perdent importància i la van començar a guanyar als vaixells com instrument de navegació (funció que van mantenir durant 400 anys).


La mida d'un rellotge de sorra no és precisament la qualitat més decisiva a l'hora de determinar el temps en què la sorra flueix d'un receptacle a l'altre. No obstant això, perquè això duri diversos dies o setmanes, el rellotge ha de ser força gran. Dos d'aquests gegants són la Roda del Temps a Budapest i el rellotge de sorra del Museu de Sorra de Nima, al Japó. Amb una alçada de vuit i sis metres i un temps de recorregut d'un any respectivament, es troben entre els rellotges més grans del món. Un altre gegantí s'exhibeix a la Plaça Roja de Moscou des de juliol de 2008. Amb una altura de 11,90 m. un pes de quaranta tones és, probablement, el rellotge de sorra més gran del món. Els dos recipients de vidre del rellotge són tan grans, que en el seu interior es podria perfectament un automòbil d'uns 5 m de llarg. 

El rellotge de sorra més petit del món només mesura 2,4 cm de llarg. Va ser fabricat el 1992 a la ciutat de Hamburg, i necessita una mica menys de cinc segons per que la sorra passi d'un bulb a l'altre.


Per cert existeix la Nebulosa del Rellotge de Sorra, si en vols saber més entra aquí.

(A la imatge el gran rellotge de sorra anual de la ciutat de Budapest; ni la fotografia és meva ni l'he vist en viu perquè quan hi vaig ser encara no hi era)