dimarts, 27 de juliol de 2010

Sentit de l'humor

Si el riure pot ser provocat per la simple percepció d'incongruència, el sentit de l'humor, que pot ser empàtic o hostil, sempre implica una reflexió sobre el significat de la incongruència. O, en termes de criteris de Bergson, fa referència a la manca del sentit comú que un ser humà demostra quan actua com un objecte mecànic.


Així com es poden produir llàgrimes en abundància per motius que no són exactament de tristesa o de dolor, també és possible recargolar-se de riure per motius que tenen molt poc a veure amb el sentit de l’humor. No tan sols ho demostren les pessigolles, sinó també certes efusions estranyes de pretensió còmica que provoquen la hilaritat del públic en algunes cadenes de televisió; i, certament, si el riure gratuït i desmesurat pot ser de vegades, i parlant en termes generals, un bon indicatiu d’estupidesa, el sentit de l’humor, en canvi, fenomen d’una freqüència tan rara com la del sentit comú, sol ser més aviat un bon indicatiu d’intel·ligència.

El riure, doncs, no s’ha de confondre amb l’humor, encara que en algunes ocasions l’acompanyi de manera ben legítima i a plena satisfacció de l’interessat. No és casual que el sentit de l’humor i el sentit comú escassegin en una proporció idèntica; de fet no són sinó dues cares d’una mateixa moneda. L’humor no és possible sense el sentit comú, i el sentit comú tampoc es pot donar en una persona incapaç de captar la perspectiva humorística de la vida.


(Ens ho diu Ferran Toutain, traductor, assajista i professor, qui ha publicat assajos de retòrica i teoria literària, i ha traduït al català diverses obres literàries. També ha escrit esporàdicament textos de caràcter humorístic per a la ràdio i la televisió.)

I per satisfer el comentari de l'Estrip, aquí va una d'humor!

dilluns, 26 de juliol de 2010

Adrenalina

Aquest passat dissabte va anar d'atraccions, encara que jo poc amiga de les corbes i dels jocs d'alt risc i altures, era qui feia les dues fotos que mostro més a baix, mentre poc després un conegut sortia reflipat d'aquestes dues atraccions, traient guspires de felicitat per tot el seu rostre. Impressionant la seva resultant reacció general, una al.lucinada expressió d'alegria elevada a la màxima potència en algú que acabava de fer un parell de viatges de diversió agosarada.


A mi em va agradar la remullada del saltirejant recorregut pel Silver River Flume i poc més, perquè vaig quedar feta una sopa de verdures al baixar de El tren de la mina i clar després no em sentia capaç ni de pujar a les tasses xineses dels crios.

Cadascú té el cos que té, i al meu li agrada sentir els peus ben posats a terra.

(A la imatge, el Dragon Khan i l'Hurakan Condor)

dimecres, 21 de juliol de 2010

Possibilitat

Visualització terapèutica contra la xafogor actual.


Efectiu?
... I tant! A mi em refresca.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Albada

La cançó és Two Sleepy People, peça dels anys 30 que ha estat cantada per nombrosos músics, en els seus inicis per Fats Waller; aquí la vocalista és la noruega Silje Nergaard:



... Aquí estem, dues persones somnolentes però massa enamorades com per dir-se bona nit...

I si amb aquesta caloreta estival es pot estar cobert d'un cel ple d'estrelles el moment passa a ser més gloriós.

dijous, 15 de juliol de 2010

Òxid de ferro

Els nombrosos mites que evoquen la gènesis de la Terra la descriuen com de color vermell. I la ciència ha posat en evidència que el pigment més estès en la superfície del globus és l'òxid de ferro, que es torna vermell en quan s'altera.

És doncs molt probable que el primer continent fos vermell al principi de la seva història i els paleontòlegs l'anomenen "continent dels vells gresos vermells". Sobre aquesta terra primordial apareixen les formes de vida més complexes que són els animals de sang calenta.

Per a moltes cultures, el color vermell es percep com la sang coagulada de la terra. En la tradició hebraica, el primer home es va fer amb argila vermella. Déu l'anomena Adam i en hebreu, dom, significa "sang" i adama, "terra dels homes". En llatí, adamus es tradueix per "fet de terra vermella". A la Polinesia, el primer ser viu és una dona, feta per un déu amb la sorra de les vores d'una illa. Al Tíbet, els déus erigeixen un home de pell roja. A la Xina es va modelar el primer home en una cavitat de forma humana, plena d'argila vermella que havia dut la pluja. L'home va cobrar vida gràcies a l'acció dels raigs de sol. Avui se sap que els aminoàcids que constitueixen la base fonamental de la química dels sers vius secreten un líquid vermell ataronjat. Més que els demés colors, el vermell es percep com portador de força. Està intimament relacionat amb la sang de la vida i amb el de la mort.

Associat a la feminitat, evoca la sang de la fecunditat, quan flueix per primer cop i quan acompanya als naixements, però també és senyal d'esterilitat si torna inevitablement tots els mesos. Associat als homes, és el color de la sang abocada en la caça i els combats, o quan hi ha que venjar un crim.

El vermell, que posseix una simbologia molt rica, es troba en el cor de nombroros rituals per indicar el poder de la fertilitat o de la virilitat, els seus excessos i els seus perills. Intervé també en les cerimònies que asseguren la cohesió del grup i per reforçar el poder dels objectes de culte. Però, ja sigui que s'utilitzi en activitats masculines o femenines, el color vermell atrau i repel.leix. Fascina, sempre en totes parts.



Fa uns dos mil milions d'anys, l'escorça terrestre va elaborar un continent únic, la Pangea. A partir de capes sedimentàries colorejades de vermell degut al seu gran contingut d'òxid de ferro i de manganès.

I no cal anar molt lluny (a la imatge el Monument Valley, a Arizona) per veure que l'òxid de ferro enrogeix nombrosos paisatges del nostre planeta.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Fantasia narrativa

La videoartista suïssa Pipilotti Rist exposa aquests dies a la Fundació Miró, Partit amistós - sentiments electrònics. No coneixia aquesta artista ni el seu treball fins aquest diumenge, que vaig passar-me per tal de veure la seva proposta artística.

Una mostra de creacions sensitives, ambigues i sensuals invaeixen de manera diferent varis espais, on color, so i tot un joc de projeccions visuals imbueixen d'una o altra manera a l'espectador en un ambient del tot particular. El cos femení i la natura són elements que prenen un protagonisme clau en les filmacions presentades, que pel que he llegit són presències constants en la seva trajectòria artística.

Un recorregut de màgies et convida a abandonar-te als sentits, deixant-te aparcar la teva opció de reflexió per a més tard.


(A la imatge Sip my ocean , una de les instalacions que s'hi exposen)

divendres, 9 de juliol de 2010

Elegir

El silenci ha de ser triat, mai forçat. Paraules extretes de l'article Triar el silenci del David del bloc Where's there? , publicat a la revista trimestral Llengua Nacional.

En un dels seus posts va comentar que havia escrit un parell d'articles en aquesta revista i com que m'agrada com enfoca les temàtiques que tracta en el seu bloc, em va venir de gust llegir tals articles (és el darrer número publicat fins ara en aquest 2010, el núm.71 ). I ara tinc ganes de fer-ne ressó d'aquest per aquí, perquè crec que val la pena de saber el què diu, per a mi del tot interessant, fins i tot podria ser que un cop llegit estimessis més les llengües i tot el seu ric contenidor d'essència, a mi m'ha aportat fèrtils grams de consciència sociolingüistica.

L'article tracta de la llengua idiomàtica. Es diu que el ritme de desaparició de llengües va a un ritme accelerat, sembla ser que cada deu dies en desapareix una. Es critica el fet de que no es reconegui que una llengua és més que un fenòmen individual i prou, doncs és més que un mitjà de comunicació, i va més enllà perquè es diu que això és el que menys són.


Aquí deixo doncs unes quantes pinzellades:

- Quan mor una llengua mor una manera de veure el món, un gènere de memòria, com diu George Steiner. La desaparició d'una llengua implica un empobriment global, perquè s'esvaeix una possibilitat d'interpretació de la realitat. La desaparició del llatí (en aquest cas podríem parlar de canvis o d'evolució cap a altres formes, que no pas de mort) és un bon exemple del que espera, tard o d'hora a qualsevol llengua. (...) I no ens enganyem: la immensa majoria de llengües acaben desapareixent perquè han entrat en conflicte amb interessos que no tenen res a veure amb factors naturals.

- L'ús de les llengües depèn sempre de factors socials i polítics i mai no es pot explicar com la suma dels comportaments individuals. La perversió del significat de les paraules resta aquí ben reflectida amb l'ús que es fa actualment del mot bilinguisme. Es fa servir habitualment com a sedant que dissimuli el conflicte inevitable que comporta la coexistència de dues llengües.

- El llenguatge ens constitueix com a persones. Ens articula la consciència. Configurem el que som i el que ens envolta mitjançant paraules. El llenguatge crea l'home i tot el que l'envolta, organitza la nostra experiència. Entre altres motius, l'esperanto va fracassar perquè aquelles paraules només eren comunicació. Ningú no hi pensava en esperanto.

- Si el llenguatge només fos comunicació, per què és impossible traduir? Heu provat de traduir poesia? No es pot. Es fa (i és admirable), però no es pot. En la traducció es perden infinitat de matisos (i no em refereixo només als fonètics) que són impossibles de reflectir en la llengua que es tradueix.(...) La impossibilitat de traduir va molt més enllà, i ens remet directament a la incapacitat humana per a expressar (traduir) allò que pensem. Quantes vegades hem dit o hem sentit: “És que no volia dir això'” No ho pensàvem, però ho hem dit. No som capaços ni de traduir-nos bé.

- Així doncs, quan pronunciem una paraula, convoquem tota la seva història.

- Que una llengua és molt més que comunicació, ho han entès perfectament els poders polítics totalitaris i colonials que hi hagut al llarg de la història.

- El llenguatge burocràtic o tecnocràtic, tan característic en els nostres dies, crea un buit mental semblant al que pretenien els totalitarismes tot just esmentats. Els mitjans de comunicació actuen com a còmplices del poder polític i econòmic quan propaguen a tort i a dret l'embrutiment mental que comporta el domini absolut d'això que s'ha anomenat llenguatge políticament correcte. O quan transmeten allò que diuen actualitat que, com descriu amb gran lucidesa Adan Kovacsics, és un producte que actua com a fàbrica de neurosis, l'única fugida de la qual (quasi impossible) és estar desinformat.

- I tanmateix parlem, o ho intentem.(...) Malgrat tot, la paraula és l'únic que ens queda. No tenim res més. Acceptar l'ús instrumental del llenguatge seria donar la raó als qui banalitzen la desaparició d'una llengua. El silenci ha de ser triat, mai forçat.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Egosurfing

Quan un somni s'acompleix, el temps invertit no existeix. Extret del llibre Egosurfing de la mallorquina Llucia Ramis, una lectura amena, original, molt àgil i fresca. Penso que apropiada per llegir-la durant les vacances.

Que per cert, el terme que dóna nom al títol ve a significar narcisisme digital: que designa la pràctica que consisteix a navegar per Internet a la recerca d’informacions sobre un mateix, amb l’objectiu de trobar-se però sobretot de sentir-se buscat, i per tal de sentir-se viu.

L’obra de Llucia Ramis critica i al mateix temps és deutora d’aquesta nova cultura i de la tendència a l’egolatria en la nostra societat.



En un moment donat em vaig dedicar a fer aquest exercici narcisista i el vaig concloure ràpidament, només estic citada un cop com a sòcia d'un organisme (i de fet ja fa anys que no en formo part), tinc poc pes dins l'ampli arxivador digital com a nom propi, que actualment té més de vuit mil milions de documents, molts més que el nombre d'habitants del planeta.

Si vols sentir un fragment del llibre llegit per la pròpia escriptora entra a aquí.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Llavors d'or

La matèria que veiem només representa el 5% de l'univers.

La de sota és la primera fotografia que s'ha pres mai de l'univers sencer, presa pel telescopi Planck, aquesta tecnologia ha permès cartografiar la radiació de fons de l'univers, l'eco del big bang, és a dir veiem retratada la seva llum d'aleshores i que ens arriba ara.

És una noticia que ha sortit avui als mitjans de comunicació, la poso aquí perquè potser encara no ho saps, i el trobo un fet increible.


L'espectacular imatge mostra en primer pla els fragments més propers de la Via Làctia, que és la línia brillant del centre de la imatge, i arriba als elements més llunyans de l'espai i temps coneguts.

Per sobre i per sota de la Via Làctia s'observen llengües de pols còsmic fred, xarxes on s'estan formant noves estrelles.

També mostra ubicacions abans desconegudes on noves estrelles estan camí a néixer o començant el seu cicle de desenvolupament.

David Southwood, director d'Exploració científica i robòtica de l'ESA, va declarar que el telescopi Planck va ser concebut "per a un moment com aquest" i que "ara els científics poden buscar peces que ens guiïn a entendre millor com es va originar l'Univers i com funciona ara ". "No estem donant una resposta. Estem obrint les portes a 'Eldorado', un paradís on els científics poden buscar les 'llavors d'or' que els portin a una major comprensió de la formació i el funcionament actual de l'Univers ", va explicar.

Planck va ser llançat el 2009, i continuarà operatiu fins al 2012, va necessitar sis mesos per realitzar l'escanejat de gran qualitat de tot l'univers.

divendres, 2 de juliol de 2010

A la fresca

Aquests dies és la Fira del Vi a Vilafranca del Penedès, on s'inclouen sessions de jazz gratuïtes i a l'aire lliure. Mirant el programa Vijazz, descobreixo bona música, entre d'altres al pianista nord-americà Kenny Barron i al grup europeu Tingvall Trio.

Aquí una mostra de com sonen:





Diria que es preveuen bones copes musicals.

dijous, 1 de juliol de 2010

Endintre

Mmmm!!!


Encara estant-ne freda,
m'hi capbusso,
sacseig estimulant,
un abans i un després,
espurneig cel.lular.