divendres, 29 de gener de 2010

Introspecció

No fa masses dies vaig descobrir a la nord-americana Patricia Barber, cantant i pianista dins d'un estil de música de jazz menys convencional del que estem habituats, sona del tot diferent, a veure que et sembla:



Ritme de brisa obscura.

Aquí pots entrar a la seva web. I sàpigues, per si t'interessés, que dins de la pàgina d'iCatfm hi ha una emissora en la que pots escoltar jazz (també blues i soul) les vint-i-quatre hores del dia o els minisegons que vulguis dins d'un minut, i descobrir nous talents, icatjazz, sense fronteres, imprevisible.

dijous, 28 de gener de 2010

Nomenar

Les coses i els homes
es creen en el mateix moment
que els anomenem

res ni ningú existeix
sense nom

cada carrer
cada estàtua de pedra
té un origen
un primer dia

no puc pensar en quelcom
sense imaginar-ho abans en paraules

el món
aquest immens diccionari
en moviment.



(Poema La creació de David Escamilla, dins El somni del col.leccionista, 1999)

dimecres, 27 de gener de 2010

Laberint

Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.
Proverbi africà


Ok, ara vinc!

dimarts, 26 de gener de 2010

Rehabilitar

Uns llibres infantils de manualitats que van acabar destrossats pel seu gran ús, els he restablert, de tal manera que a partir d'ara, més enfortits, emprenen una nova etapa:


La restauració allarga la vida dels objectes.

dilluns, 25 de gener de 2010

Rajoles

Tinc el pati tot xop, la pluja no es cansa de gotejar, i el meu paraigües de tan obrir i tancar se m'ha espatllat.


Sembla que al sol l'hagin arrestat!

Per cert, existeix un municipi de Terol que el seu nom està relacionat amb la pluja i concorda amb el temps actual, acabo de trobar-me'l per la xarxa, es diu Plou.

L'Estrip ha escrit fins i tot una Carta al sol, entra aquí.

divendres, 22 de gener de 2010

Re-cordar

La paraula recordar prové del llatí recordare, format pel prefix re- "nou" i -cordare que prové de cordis "cor", que és d'on antigament es pensava que reposaven les facultats de la memòria. Així doncs, la paraula recordar porta a dins la paraula cor.

José Ortega i Gasset ens proporciona una maca explicació d'aquesta etimologia, a El espectador, II, "Azorín: primores de lo vulgar":

"El jo passat, el que ahir sentirem i pensem avui, perdura en una existència subterrània de l'esperit. Només cal que ens desentenguem de la urgent actualitat per tal que ascendeixi a flor de l'ànima tot aquell passat nostre i es posi de nou a ressonar. Amb una paraula de bells contorns etimològics diem que ho recordem, que ho tornem a passar per l'estuari del nostre cor. Dante diria "per il lago del cor".


dijous, 21 de gener de 2010

Fets

El filòsofs polítics dels s.XVII i XVIII, com ara Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau, van considerar que l'impuls de formar un govern provenia de la inseguretat de l'home a l'hora de viure en l'estat turbulent de la natura. Aquests filòsofs no només parlaven de l'amenaça de les bèsties salvatges que hi ha a la natura; també feien referència a l'anarquia: els riscos del trànsit de dos sentits, els veïns sorollosos, el perill que et robin la dona, aquesta mena de coses. Aquests inconvenients van dur a homes i dones a organitzar-se en Estats Sobirans. Van acceptar com un intercanvi just limitar les llibertats individuals en benefici de l'Estat.

El sofiacudit següent reflexa el plantejament de l'estat de la natura:

Un conill salvatge va ser caçat i portat al laboratori de l'Institut Nacional de la Salut. Allà de seguida va fer amistat amb un conill que havia nascut i s'havia criat al laboratori.

Una tarda el conill salvatge es va adonar que no havien tancat bé la seva gàbia i va decidir fugir corrents cap a la llibertat. Abans va proposar al conill de laboratori que l'acompanyés, però aquest no les tenia totes perquè no havia sortit mai d'allà.

Finalment els dos van sortir, i un cop lliures el conill salvatge li va dir:
- T'ensenyaré el tercer millor camp que conec- era un camp tot plantat d'enciams.
Després d'haver-se atipat, el conill salvatge li va dir:
- Ara t'ensenyaré el segon millor camp- i el va dur a un camp tot plantat de pastanagues.
Quan van quedar ben tips el conill salvatge va tornar a dir-li:
- Ara t'ensenyaré el millor camp de tots- i va portar el conill de laboratori a una llodriguera plena de conilles. Era el paradís i si van passar la nit fent l'amor.

A punta de dia, el conill de laboratori va anunciar que ja començava a ser hora de tornar al laboratori.
- Però per què vols tornar al laboratori?- va dir el conill salvatge.
El conill de laboratori va contestar:
- No ho puc evitar. Em moro de ganes de fer un cigarret.


Aquest són els beneficis d'una societat organitzada. I Hobbes en descriure què seria la vida sense un govern, va fer una famosa consideració sobre l'estat natural de l'home: "solitari, pobre, repugnant, brutal i curt." I que nosaltres sapiguem Hobbes no era humorista.


Em ve a la ment, un fet, quan un cop fora de casa, estant de viatge, algú que m'era proper va dir-me que ja tornava cap a casa seva perquè es moria de ganes de menjar-se una truita de patates, no m'ho podia creure, i jo tan bé que hi estava allí, lluny del meu habitual cau!

dimecres, 20 de gener de 2010

Estil

Un troba el seu estil quan no pot fer-ho d'una altra manera. Del pintor alemany Paul Klee (1879-1940).


I no obstant, ell mateix va pintar dins de diferents estils. Devia ser doncs, perquè cadascuna de les obres elaborades només la podia haver pintat tal com la va pintar, dins del seu estil concret. Tenint en compte les moltes influències que el van poder anar definint en cada moment; i tot són etapes, però també calen habilitats.

(A la imatge Jardí turc, obra seva)

dimarts, 19 de gener de 2010

Quietud

Necessito tancar els ulls,
mantenir-los clucs,
potser els obri,
obturant-los novament.


Serà així fins demà,
o fins que el repòs cessi,
i opti per alçar-me,
reprenent l'acció.

dilluns, 18 de gener de 2010

M'agrada

... simplement dir-ne això, que aquest dibuix té alguna cosa inexpressable que m'atrapa, em provoca una atractiva reacció.


(Il.lustració de David Newton)

divendres, 15 de gener de 2010

Parsimoniós

Acomoda't i escolta el que sona a continuació, abandona la teva ment durant uns minuts, descobreix els diferents instruments, la veu sura... pot arribar a ser sublim.

Amb la peça de música següent et desitjo un ben agradable cap de setmana: You Won't Forget Me (1990) amb Miles Davis a la trompeta, Charles Ables al baix, Steve Williams a la bateria, i Shirley Horn a la veu.



No, no m'oblidaré de tu...

Sona ben suau, que en gaudeixis.

dijous, 14 de gener de 2010

Connexió

Els teus amics et coneixeran millor en el primer minut de l'encontre que les teves relacions ocasionals en mil anys. Extret del llibre Ilusiones de Richard Bach.


El que em sugereix aquesta cita és la idea de que gairebé sempre els millors amics neixen amb el flash d'una primera i comunicativa mirada, només a partir d'un curt intercanvi, tota una ràpida i clara connexió. I quan passa és fantàstic.

Com m'inspira aquesta obra de Sarah Leslie!

dimecres, 13 de gener de 2010

Bird

Bird, és el pseudònim amb el que es coneixia al saxofonista Charlie Parker (1920-1955). I així també es titula la pel.lícula que Clint Eastwood va fer l'any 1988 sobre la vida del qui és considerat un dels pares del bebop, que va suposar una nova expressió musical dins del jazz, una proposta innovadora i trencadora dins del seu gènere, on la improvisació rítmica de caires caòtics va ser rebuda amb gran ovació, i aquest rellevant músic va provocar gran admiració a un fervent públic.

Un film que no hauria de mancar en la ment dels qui els hi agrada el jazz (i que segur que molts l'heu vist i jo devia ser una de les poques que em mantenia al marge), a més conforma una de les poquíssimes biografies filmíques sobre músics d'aquest tipus de gènere musical, el jazz. Sembla però que no trigarà a sortir a la llum la pel.lícula sobre Miles Davis, i si t'interessa el tema en el post de jazzeseruido en sabràs més, ja tinc ganes de veure-la, però encara hauré d'esperar.

La pel.lícula que dóna, doncs, nom al post, narra la curta vida d'una figura que s'ha convertit en estelar, de bategs tràgics i commovedors, un personatge ple d'agitació interna, però és així com fou, i crec que està excel.lentment interpretada per l'actor americà Forest Whitaker. Un es trasllada a la seva època i el reviu estant a casa.


A la imatge un fotograma del film, on apareix el personatge de Charlie Parker junt al que diuen fou el seu alter ego musical, el trompetista Dizzy Gillespie.

dimarts, 12 de gener de 2010

Avenir-se

Ja fa temps que vaig llegir la següent exposició de pensament i vivència (escrit per algú desconegut per a mi); avui l'he retrobada i la poso aquí perquè la trobo interessant de compartir:

Crec que tots tenim la possibilitat d'aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos a través de l'art, o millor dit, a través d'expressar-nos plàsticament des de l'inconscient. Deixar-se endur sense cap intenció premeditada, sense judici ni prejudici. Permetre'ns deixar sortir i seguir fins el final en allò que vagi sorgint.


I és que un gran canvi s'ha produït en la meva vida com a conseqüència de la recerca i la necessitat, per dir-ho d'alguna manera, de trobar un punt de cohesió i reconciliació entre el meu món intern i el meu món extern. Aquest escrit següent va dedicat a totes aquelles persones que estan en el camí que condueix a viure en comptes de simplement existir:

No hi ha "l'actitud correcta", "la postura idònia".
Tot apareix espontàniament.
Si Ets, sorgeix.
No s'ha d'anar a buscar res.
No hi ha res a assolir.
Deixar passar els pensaments sense aferrar-se a cap, i deixar-se sentir les emocions sense agafar-s'hi.
Simplement Estar.
Expressant amb aquesta actitud, tot està bé.
Tot el que sorgeixi és el que ha de ser.
No hi ha bo, ni dolent.
Bonic ni lleig.
Estar en el present.
Deixar que el temps i l'espai desapareguin en una abraçada d'infinit.
Simplement Ser.
Refugiar-se a aquesta bombolla del moment i surar-hi.
Viure la seva infinitud.
I així com pregar és demanar i meditar escoltar, un cop acabada la nostra obra, estar atents al que ens diu, i escoltar els altres.


I és que si és el teu cas t'animo a canviar de rumb, segur que el gir s'ho val i et serà sens dubte bellament gratificant.

s.o.s

Avisar que sense voler he esborrat el post dels cristalls!! Quina me, a més apareixien els vostres comentaris, em sap molt de greu. Crec que no hi ha manera de recuperar-ho, però si algú sap com fer-ho agrairia que m'ho fes saber.

Torno a penjar la foto, doncs aquesta si que la conservo:


I el científic i autor de les imatges és Kenneth George Libbrecht.

La tecnologia no ens estalvia de pèrdues estimables.

dilluns, 11 de gener de 2010

Indigofera

El gènere Indigofera comprèn varis cents d'espècies, i l'indigofera tinctòria és la més utilitzada en tintoreria. És un arbust d'un metre d'alt aproximadament, cobert de pèls i amb floretes morades que es transformen en beines. Creix a l'Àsia tropical i es troben altres varietats en zones de clima càlid, des d'Amèrica Central fins al Yemen, sempre que la planta disposi de suficient aigua. Les fulles dels indigoters són les que contenen la principal substància colorant de l'indi (també anomenat anyil), l'indican.

El tint de l'indi es practica des de l'edat antiga en totes les regions on creixen plantes que contenen indican. Per extreure aquesta substància, el mètode tradicional és la fermentació: les fulles s'amunteguen en una galleda amb aigua per tal que es descomposin. De totes maneres cada cultura té la seva recepta, on els seus secrets passen de generació en generació. Al Marroc s'afegien dos grapats de figues seques, de dàtils o de sucre, cendra de fusta i cal viva. A l'Àsia central, la tribu turkmena ersatri recorria a la farina de blat agri i a la medul.la òssia d'ovella o de bou. A Europa l'orina servia d'excipient per tenyir la llana de blau, fins els anys 50 del s.XX. El seu tractament per mitjà d'àcid sulfúric es va practicar a vàries regions, i li dona un aspecte brillant a partir de batre el teixit amb un tauló.

Aquest tint sol fer-lo les dones, a la cultura yoruba (Nigeria i Benin) s'associa al culte d'una divinitat Ita Mopo que protegeix el món femení i les seves activitats. A tota l'Àsia, aquest tipus de tint va acompanyat de precaucions: les dones en període de menstruació o embarassades no poden acostar-se a alterar el procés. A Laos es tem la presència dels monjos.

Com la ciència de les plantes tintòries i de les plantes medicinals sempre han estat relacionades, se suposava que alguns colorants conferien propietats protectores a les peces que tenyien, per exemple al Japó degut a l'olor que desprenia es deia que protegia de les mossegades de serp.

Els pintors i calígrafs han usat molt aquest pigment blau que s'extrau de l'indi. I es va servir també per pintar la fusta sobretot en l'estatuària africana.



Es veu que és un color molt poderós per a la psique, s'associa amb el funcionament del cervell i és un estimulant de la imaginació i de la intuició. Per tant me'l sumo per tenir-lo ben a prop meu.

dijous, 7 de gener de 2010

Metàfora

Segurament has llegit algun cop algun poema, però sabries definir que és la poesia, en el sentit més ampli? Jo ara mateix penso en com fer-ho i em costa concretar-la, però et diré que la vida la sento i la visc amb poesia, i la poesia la percebo com una presència totalment inherent en tot, conforma i es manifesta en la bellesa del viure. De totes maneres, si trobo la meva definició l'afegiré en aquest post, encara que penso que potser no existeix cap bona definició, de tal manera que totes li poden ser curtes limitant-la, per què a cas deu tenir-ne una i n'ha de tenir?... O és tant extensiva que passa a ser indefinible?

Aquesta discreta i tímida reflexió, se m'ha originat ara mateix al voler tractar el post d'avui sobre la pel.lícula El cartero de Neruda, l'he vist per segon cop fa només unes hores, la primera vegada devia ser cap el 1994, any en que es va fer. Es tracta d'una lloança a l'art de la paraula, tot un himne de sensibilitat vers als creadors d'imatges verbals i mestres de l'ús de la metàfora. Ei! Em sembla que en aquesta darrera frase acabo d'aproximar-me a una bona definició, doncs el poeta és el més hàbil en el maneig de la metàfora, aquesta capacitat li és exclusiva, possiblement té la patent.

Com ho veus tu?


Per cert, jo necessito de la poesia, de fet no concebo el viure sense la seva existència, va amb mi i en mi, i m'estic referint a la poesia en el sentit més ampli, i no de poetes ni poemes preferits.

dilluns, 4 de gener de 2010

Positura

A la dècada dels anys 60 va arribar tot l'enrenou de l'ètica de situació. Els seus defensors van afirmar que la resposta ètica que s'havia de tenir davant d'una situació determinada depenia de la barreja concreta de factors que es donessin en aquella situació. En un cas d'infidelitat, per exemple, els experts en ètica de situació voldrien saber, entre altres coses, quines són les circumstàncies del matrimoni. Podrien acabar alineant-se en un costat o altre del cas depenent de si el matrimoni ja està acabat a efectes pràctics. Els que s'oposaven a aquesta ètica de situació es van mostrar indignats, ja que intuïen que aquest raonament es podia utilitzar per justificar qualsevol cosa que una persona volgués fer. Alguns d'aquests opositors van agafar la posició absolutista: la infidelitat sempre és un error, siguin quines siguin les circumstàncies.


Paradoxalment, però de vegades és ignorant els factors específics de la situació quan creem l'oportunitat perquè es donin situacions interessades. Aquí un sofiacudit com a exemple:

Uns lladres armats irrompen en un banc, obliguen els clients i el personal a posar-se en fila contra la paret i comencen a prendre'ls les carteres, els rellotges i les joies. Dos dels comptables del banc formen part dels que esperen el seu torn. El primer comptable de sobte entafora una cosa a la mà de l'altre.
- Què és això?- murmura el segon comptable.
El primer comptable li contesta amb un xiuxiueig:
- Són cinquanta dòlars que et devia.


(A la imatge una obra de l'artista Lucio Fontana)