dimecres, 30 de desembre de 2009

Aventurar-se

Intenta-ho un cop, així perdràs la por de fer alguna cosa. Intenta-ho dos cops, així aprendràs a fer-ho. Intenta-ho tres cops, així sabràs si t'agrada fer-ho o no.


A partir del quart cop ja em diràs el què. Ànim!

dilluns, 28 de desembre de 2009

Fina

Ella és Blossom Dearie, cantant de jazz que ens va deixar el mes de febrer d'aquest any que ja s'acaba. I sí que, com diuen, recorda a la Stacey Kent, té un estil proper, les dues vesteixen una veu de dolça finura.



No vaig a ballar, no m'ho demanis
No ballaré, senyor/a, amb tu
El meu cor no deixarà fer als meus peus les coses que deuen fer...


Segurament és degut a que li provoca massa pessigolleix intern, quina llàstima!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Landscapes

Que t'inspira aquesta obra?


Ahir vaig veure anunciada una exposició que fa aquests dies l'artista Miquel Gelabert, desconegut per mi, a la Fundació Arranz-Bravo, de L'Hospitalet. Les obres mostrades en la seva presentació em van cridar enormement, per les seves composicions colorístiques on hi juga de manera clara una calmada i aparent simplicitat. M'agrada l'estètica dels seus paisatges.

Al seu bloc pots contemplar obra seva, fer un tast previ i si vols veure l'obra en directe, ja saps! Jo si que miraré d'anar-hi, tinc ganes de percebre-les d'aprop.

(A l'imatge Landscape (v 19.0), 2009, oli sobre tela, díptic, 200 x 400 cm)

dimarts, 22 de desembre de 2009

Imaginari

- Escolta'm...
- Sh..., no em despertis! T'estic somiant.



Fantàstica ficció; recreatives quimeres.

(L'escrit és d'Oriol Serrà.)

dilluns, 21 de desembre de 2009

Prioritat

Avui plou...


(Imatge del fotògraf francès Robert Doisneau)

divendres, 18 de desembre de 2009

Malaquita

Encara que els pigments i substàncies tintòries que permeten obtenir blaus o morats són escasssos, la carència és més marcada en el cas del verd. Pel que fa als pigments, es compten amb els dits de la mà: la malaquita, el verdgris i alguns altres derivats del coure, de les terres verdes. I pel que fa als tints vegetals: res. Cap planta conté pigments capaços de tenyir teixits amb un verd franc i que resisteixi la llum i els rentats, davant d'aquest fet els homes aprengueren a obtenir verd afegint groc al blau, o blau al groc. El que ens sembla senzill avui en dia, en realitat va exigir una autèntica recerca i sens dubte molts intents. Doncs en la percepció dels colors que té la major part de les cultures, el verd se situa a prop del blau o es confon amb ell, i el groc es percep com molt allunyat d'aquest to.

La malaquita és una pedra d'un formós verd viu, definida pels geòlegs com un carbonat bàsic de coure natural. Es forma en els jaciments de coure, sovint associada amb l'atzurita, i es presenta generalment en concrecions de formes rodones. Els llocs d'extracció més coneguts són els dels Urals, però es troba en tots els continents. A Occident, s'ha designat a la malaquita amb el nom de "verd de muntanya".

Egipte, molia la malaquita dels seus jaciments del desert oriental i de l'oest del Sinaí, per utilitzar-lo com pigment des del III mil.leni aC. Lluminosa en la penombra i d'una estabilitat notable a la llum, la malaquita regnà, barrejada amb ou o amb saba d'acàcia, en les decoracions de les tombes i dels papirs. Els egipcis els atribuïen virtuts curatives i se servien d'elles com a maquillatge, barrejada amb greixos animals.

A Xina, la malaquita es va utilitzar en la pintura de paisatges des de la més llunyana edat antiga. Des del s.V aC al s.III dC va servir també per fabricar tintures de color verd que gaudiren de gran popularitat quan la Xina confucionista es va allunyar de la policromia. La paleta autoritzada es reduïa al blau (atzurita) i al verd (malaquita). Els pintors aleshores es van concentrar en els mil matissos d'aquests dos tints.

La India importava la malaquita del Turquestan per les seves pintures murals, i aquest pigment va formar part de la paleta de base dels manuscrits il.luminats. Els artistes budistes tibetans, aficionats als colors vius, la molien toscament com l'atzurita, per tal d'atenuar el seu to.

Els pintors de l'edat mitjana occidental recuperaren la malaquita per embellir les seves il.luminacions amb magnífics tons verds. A partir del renaixement fins finals del s.XVIII era apreciada pels pintors però van evitar de matitzar-la amb d'altres pigments, doncs es va revelar poc estable i feia virar els colors. A principis s.XIX a Occident va ser substituïda definitavament pel verd de crom i només es va utilitzar per l'escultura de figuretes i per a joies. Però a la Xina va seguir sent molt apreciada pels pintors.

És un pigment car i és per això que es reserva per a petites superfícies.



M'agrada el seu to!

dijous, 17 de desembre de 2009

Impuls

A veure que et sembla el sofiacudit següent:

Advoca per la idea que homes i dones són essencialment diferents. El primer home no estava sotmès a conceptes socials i el seu impuls, per tant, era innat:

Déu s'apareix a Adam i Eva al paradís i anuncia que té dos dons, un per a cadascun, i que voldria que decidissin quin do es queden l'un i l'altre. Els diu:
- El primer do és la capacitat de pixar dret.
Impulsivament, Adam crida:
- Pixar dret? Òndia! Això deu ser molt guai! Jo vull aquest.
- D'acord- diu Déu-. Aquest és per a tu, Adam. Eva, tu et quedes l'altre: els orgasmes múltiples.


dimarts, 15 de desembre de 2009

Obsequi

M'agrada el que diuen aquestes línies: Aprenguem a mirar la cara oculta del sentit, perquè les coses i sobretot els objectes poden tenir més d'un significat, tan sols s'han de treure del seu context.


I les imatges del fotògraf Chema Madoz, en són un exemple.

Trobar-me davant dels seus impactes visuals em genera espontanis i deliciosos recorreguts sense rumb, i certifico un cop més que la poesia engrandeix els sentits de l'ànima.

Idees sorprenents per poder regalar-nos aquestes festes.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Tònic

Quan vaig començar a estimar-me, tot en el meu interior es va tranquil.litzar. Va ser maco. Molt maco.
De Kim McMillen.

Un confiat reconstituent.

(Foto de Steve Zimmermann)

divendres, 11 de desembre de 2009

Jardí d'hivern

Va ser ja fa un temps, quan escoltant la lletra de Jardin d'hiver, vaig descobrir la veu i la música de Henri Salvador, i vés per on que ahir vaig topar amb la següent versió de Stacey Kent, i com que m'al.lucina la seva dolça veu, haig de posar-la avui aquí:



M'agrada el sol verd...
en el meu jardí d'hivern...


Per a mi, la veu de la Stacey, és una companyia d'immensa tendresa.

Et desitjo un preciós cap de setmana.

dijous, 10 de desembre de 2009

Efecte

En aquests moments...


senzillament em ve de gust transportar-me, només, per les sensacions d'aquesta imatge.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Tranquil.litat

Hi ha una màxima àrab que m'encanta:
De l'arbre del silenci penja el seu fruit; la tranquil.litat.


(Fotografia de Melinda Podor)

dimarts, 8 de desembre de 2009

Esfera

Veient un dels documentals de Cosmos, del magnífic Carl Sagan, aquest explicava entre d'altres interessants coneixements el primer càlcul de la longitud de la circumferència de la Terra:

Eratòstenes, nascut a Cirene (Líbia) l'any 284 aC i mort a Alexandria el 194 aC, va ser el primer científic de la història de la humanitat en mesurar amb bastanta precisió la circumferència del nostre planeta, en una època en la que molt poca gent pensava que el món no era pla com una taula.

Però, com ho va fer i en què es va basar per prenre la mida del radi de l'esfera terrestre?
Doncs, senzillament va pensar, que dos estaques clavades verticalment en el terra, a una distància de varis quilòmetres, sobre un mateix meridià, donarien ombres diferents a una mateixa hora en virtut de la curvatura de la superficie del planeta.

Va emprar un mètode trigonomètric: En el solstici d'estiu els raigs solars incideixen perpendicularment sobre Siena (avui Asuan, Egipte). A Alexandria, més al nord, mesurant l'altura d'un edifici i la longitud de l'ombra que projecta, es pot determinar l'angle format amb el pla de l'eclíptica, en el que es troben el Sol i la ciutat de Asuan, angle que és precisament la diferència de latitud entre ambdues ciutats. Coneguda aquesta, resta medir l'arc de circumferència i extrapolar el resultat a la circumferència complerta (360º).

dilluns, 7 de desembre de 2009

Carpeta

He elaborat una carpeta (45x35cm) folrada amb diferent paper en cadascuna de les seves dues cares:


Per guardar-hi documentació vària, no discrima!

divendres, 4 de desembre de 2009

Incorpori

Paolo Fresu i el seu univers...



Se m'endu a un espai eteri.

dijous, 3 de desembre de 2009

Funàmbul

L'equilibrista lliscava per la corda. Mantenia l'equilibri subjectant un paraïgues de colors. La corda es va trencar i es va fer un gran silenci. Lentament, com si d'una ploma es tractés, va descendre fins el terra.


Em fa pensar en la nostra desitjada i cercada estabilitat personal. En l'estat de pau interior, un se sent com una ploma.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Castanyer

Aquest gran arbre, que pot arribar als 30 metres d'alt, habita boscos de baixa muntanya de l'Europa templada; i es cultiva a Amèrica del Nord, Europa i nord d'Àfrica.

El castanyer s'ha explotat i cultivat per tres raons: la seva fusta permet fer una ebanisteria de qualitat; les castanyes i la seva farina han salvat de la fam a nombroses poblacions especialment, a França; i finalment i sobretot, la seva riquesa en tanins en els arbres de més de cinquanta anys ha estat explotada per tinters i curtidors, doncs l'escorça, les fulles i els eriços del castanyer poden tenyir.

Aquests dos oficis (tinters i curtidors) necessiten substàncies per tal de preparar les fibres pel bany de tint (adquirir remenjant) i per curtir els cuirs, i l'alum és un producte eficaç per aquestes feines però es tracta d'un remenjant costós que es reservaba pels tints de luxes. Els tinters van intentar substituir l'alum per productes locals, com el tàrtar, la cal, el vinagre o l'orina. Però resulta que van ser les cendres del castanyer les que produiren els millors remenjants i aquesta espècie va començar a ser explotada intensivament.

Les fulles del castanyer donen colors beix, marró, i junt a ferro dóna colors grisos i negres. De fet, de les fulles recolectades a la primavera s'obtenen tons beixos, i de les de finals d'estiu en resulta un marró més càlid. En l'imperi otomà, es combinaven els tints grocs provinents de les fulles del castanyer amb l'anyil per tal d'aconseguir verds.

El descobriment de procediments d'extracció del taní a principis del segle XIX va dur a les industries del curtit a fer un ús intensiu de la fusta de castanyer, mentre que els tinters aprengueren a utilitzar-lo com primer bany, realitzant el segon amb fusta de campetx, per fer negres sobre cotó.

Els tints provinents del castanyer són molt sòlids i resisteixen a la llum i als rentats.

Les castanyedes es desenvoluparen considerablement vers 1950. Per desgràcia, la sobreexplotació i les malalties mataren els boscos i el castanyer, es diu, que és cada cop més una espècie en vies d'extinció.



Per cert, aquest cap de setmana cercava castanyes, per fer un puré castanyer, i no en vaig trobar prop de casa, quina llàstima, serà en una altra ocasió.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Fragància

Explica una antiga llegenda que, en temps remots, el Pensament havia estat una de les flors boscanes de més agradable perfum. A la recerca d'aquella flor, la gent calcigava les prades, tot fent malbé l'aliment del bestiar. Quan la flor va adonarse'n, va començar a pregar amb humilitat que se l'alliberés del seu aroma a fi de salvar l'herbei que el bestiar necessita.


Pobre aroma...