divendres, 30 d’octubre de 2009

Rodó

Saber el que se sent i sentir el que se sap.
Del mestre de ioga uruguià Maitreyananda Estévez Griego.


Molt agut i afinat.

Sentir, sempre!

dijous, 29 d’octubre de 2009

De pas

Un turista americà va anar a visitar a un famós rabí polac Hofetz Chaim. Al veure que vivia en una habitació senzilla, amb només una taula, una cadira i una pila de llibres, es va sorprendre i li va preguntar:
- Rabí, on estan els mobles?
- On estan els teus?- el va respondre.
- Els meus mobles?- va exclamar tot sorprès- Jo no sóc més que un visitant que està de pas.
- Igual que jo- va contestar el rabí.


dimecres, 28 d’octubre de 2009

Blancaneus

El conte Blancaneus, recollit pels germans Grimm, il.lustra no només l'associació del color blanc amb la innocència, sinó també la latència necessària que coneix la heroïna dormida en el seu taüt. Blancaneus deu el seu nom a la claredat de la seva pell. Existeix una versió italiana del conte: “La ragazza di latte e sangue” (La nena de llet i sang). Com la neu és escassa a Itàlia, les tres gotes de sang que aboca la reina cauen sobre llet o formatge blanc. Però el nom de Blancaneus evoca, tant a França com a Itàlia, la blancor i la puresa d'una forta llum, i el conte potser troba les seves arrels en el centre d'antics rituals de celebració del sol anteriors al cristianisme.

Però segons Bruno Bettelheim, en el seu llibre “Psicoanàlisis dels contes de fades”, els problemes que resolt el conte es plantegen des de l'inici de la història: la innocència i la puresa blanca del nostre conscient contrasten amb el desig sexual, el caos vermell de les nostres emocions desfermades, simbolitzat aquí per la sang. El blanc s'oposa al vermell, que prepara a la nena per a la menstruació. Trobem una dualitat en la protagonista, asexuada per la seva blancor i eròtica per la vermellor de la poma fatídica que li ofereix la seva madrastra. La madrastra es reserva la meitat blanca i li ofereix la meitat vermella a la nena a la que vol matar. Blancaneus cedeix a la temptació, escull el color que marca el principi de la maduresa sexual i mort prematurament a la innocència de la infantesa. Fins que el petó del príncep no la desperta de la seva llarga letargia. Blancaneus no està preparada per acceptar aquest amor. I Bettelheim conclou amb aquestes paraules: no podem arribar a l'edat adulta fins que el vermell i el blanc aconsegueixen coexitir armoniosament.



(M'agrada l'obra de la imatge, no sé però el nom del seu autor)

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Llaços

Em ve de gust dedicar el post d'avui als blogaires, per tota aquesta massiva xarxa de connexions, de múltiples procedències, que existeix arreu del món. Un intercanvi entre sers singulars on segur que el propòsit per sobre de tot és compartir.


I és que ho trobo fantàstic.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Estratègia

He rebut un pps amb una història sobre la importància de l'estratègia, que vull compartir-la amb tu:

Un home, en edat avançada, vivia sol a Minnesota, USA. Volia cavar la terra del seu jardí per plantar flors, però era una feina pesada per a la seva edat. El seu únic fill, que normalment l'ajudava en això, estava a la presó.

El vell va escriure la següent carta al fill, explicant-li així la seva dificultat: "Estimat fill, estic trist perquè aquest any no podré plantar el jardí. Odio no poder fer-ho, perquè ja saps que la teva mare adorava les flors, i aquest és el moment propici per fer-ho. Sóc massa vell per cavar la terra. Si estiguessis aquí, no hi hauria cap problema, però sé que no em pots ajudar estant com estàs pres. Amb amor, el teu pare."

Poc després el pare va rebre el següent telegrama: Per amor de Déu, papà, no cavis el jardí, va ser aquí on vaig enterrar els cadàvers!

A les quatre del matí de l'endemà, una dotzena d'agents de la FBI i de policies van aparèixer i excavaren tot el jardí, sense trobar cap cos.

Confús, el vell va escriure de nou al fill explicant-li el que havia succeit i aquesta va ser la resposta del fill: Ara pots plantar el jardí, papà. Era el màxim que podia fer, en aquest moment!



Pensar estratègies com en el joc d'escacs.

(Il.lustració de Judit Frigola)

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Dutxa

Ahir nit de concert...
I què faré avui, amb tantes coses que podria fer.
Primer em prendré una dutxa, i el següent pas ja vindrà.


Hi ha diumenges mandrosos, i què!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

One...

two, three...

Ella és la berlinesa Juliane Heinemann, que presenta aquests dies el seu primer treball com a solista de jazz.



Per cert, saps d'on ve la paraula jazz?

El viquipèdia diu això: La paraula jazz, referida a un gènere musical, apareix escrita per primer cop el 6 de març de 1913 en el diari "San Francisco Bulletin", quan, a l'esmentar el tipus de música executada per una orquestra de l'exèrcit, va assenyalar que els seus integrants entrenaven a ritme de ragtime i jazz. En aquests primers anys, la forma del nom oscil.la entre jaz, jas, jass, jasz o jascz, i, segons Walter Kingsley, col.laborador del "New York Sun", "el terme és d'origen africà, comú a la Costa d'Or africana i a les terres de l'interior". No obstant, pot ser que fos un terme originari del minstrel o del vodevil, o fins i tot del món àrab. Varis autors han remarcat també la seva relació amb l'acte sexual en l'argot nord-americà.

I si entres a JazzNet veuràs que té relació amb l'expressió: “Jass it up, boys!”.

Fins i tot el llibre Farsa de Màrius Serra diu que la paraula jass prové de la catalana jaç, citat a Bourbon Street on line.

I amb el ritme musical de Juliane et desitjo un molt bon cap de setmana.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Resolutiu

Penso noranta nou cops i no aconsegueixo res; deixo de pensar i en el silenci la resposta apareix. D' Albert Einsten (1879-1955).


Les neurones són així.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Optimalisme

M'agrada l'amalgama que conviu en aquest concepte: optimisme+realisme.


Quan les coses van malament o fatal es dispara la necessitat de donal's-hi la volta. Allò de "a mal tiempo, buena cara" resumeix les noves tendències psicològiques a favor d'un optimisme realista i organitzat.

En temps de desconcerts el millor és creure en els valors segurs, i el nou optimisme ho és. L'anomenen optimisme intel.ligent, optimisme dinàmic o, el darrer terme, optimalisme, una equilibrada barreja entre optimisme i realisme. Però el que és important és practicar-ho:

- L'optimalista no porta posades ulleres especials per veure la vida de color de rosa, però mira al futur i pensa que pot fer allò que es proposi, i això el duu almenys a intentar-ho.

- Treballa per tal que les seves circumstàncies canviin a millor, és conscient de la realitat i sap que de vegades moure's implica riscos.

- No viu d'il.lusions sinó que evalua la seva situació, preveu les conseqüències dels seus actes i no deixa res a l'atzar.

- En definitiva, activa els recursos que té per superar obstacles, a la vegada que genera il.lusió i confiança, dos motors imsprescindibles per buscar i trobar solucions.


(Extret d'un magazine de La Vanguardia)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Bellugadís

Ja fa temps que tenia i segueixo tenint la banda sonora de la pel.lícula Round Midnight, i aquest cd l'he anat escoltant bastant, a més de tenir-li un carinyo especial perquè va ser un dels meus primers àlbums de jazz.

Doncs bé, ahir vaig tenir el gran gust de meravellar-me amb la pel.lícula, posar imatge a la música que havia anat escoltant. Ha estat una gran descoberta, si ho arribo a saber no hagués trigat tant en viatjar-la. No explico l'argument, tan sols dir que el protagonista està cansat de tot menys de la música; la seva vida és la música; el seu amor és la música; les seves 24 hores són música.


Un film de gènere musical de l'any 1986 dirigit per Bertrand Tavernier i protagonitzada pel músic de jazz Dexter Gordon. Inspirada en les vides del saxofonista Lester Young i el pianista Bud Powell. Qui li agradi el jazz o ja l'haurà vist o l'ha de veure sense falta.

Magnífica, inundada tota ella de jazz, de reals bons músics, amb interpretacions en directe a l'escenari dels clubs, amb un fil argumental que no escapa ni de la poesia ni d'un sensible drama en uns personatges que es fan estimar. M'ha encantat el que transmet la peli, la sensibilitat que traspassa la seva música, l'ambient que es respira, tota una comunicació de sensacions creades a partir de bategs íntims, de diàlegs amb ànima jazzística.

Després del darrer fotograma un sentiment de pèrdua s'ha apoderat de mi. Sort que la tinc gravada i la podré veure tants cops com vulgui. I és que el que mou el jazz també em mou a mi.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Acurat

Estic aprenent a restaurar llibres, és per això que avui poso aquest parell de videos que conformen la Història d'una restauració, on es mostra la restauració d'una imponent Bíblia de 1266 pàgines, plena de nombrosa xilografia estampada. Està realitzat pel laboratori italià de restauració de llibres Simòn Mago.

Un treball ple de concentrada delicadesa:





Increible labor, tant la previa d'enquadernació com la posterior de restauració.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Lleis

La filosofia del dret, o jurisprudència, estudia qüestions bàsiques com ara: Per a què serveixen les lleis?

Hi ha diverses teories bàsiques: a) La de la virtut, basada en l'ètica d'Aristòtil, és la visió segons la qual les lleis haurien de fomentar el desenvolupament del caràcter virtuós. b) La deontologia és la visió, adoptada per Immanuel Kant, segons la qual les lleis serveixen per codificar els deures morals. c) L'utilitarista del s.XIX on Jeremey Bentham va dir que les lleis serveixen per produir les millors conseqüències per al màxim nombre de persones.

Però com acostuma a passar en filosofia, la primera pregunta que la gent del carrer podria plantejar a aquests teòrics seria: hi ha alguna diferència a la pràctica entre aquestes teories tan boniques?

Qualsevol d'aquestes teories es podria utilitzar per justificar molts principis legals ben establerts, com ara un càstig. Un càstig es podria justificar per la línia de la virtut amb la rehabilitació, per la de la deontologia castigant les violacions del deure cívic, i des d'una perspectiva utilitarista evitant males conseqüències futures.

I quina importància té imposar càstigs? L'única qüestió pràctica és establir una bona correspondència entre un acte il.legal (insultar un funcionari en un tribunal) i un càstig (per exemple una multa de vint dolars), com mostra la correspondència del sofiacudit següent:

Un home que ha comès una infracció de trànsit espera tot el dia en un jutjat perquè vegin el seu cas. Finalment li arriba el torn de presentar-se davant del jutge, però el magistrat es limita a dir-li que haurà de tornar l'endemà, perquè s'aixeca la sessió.

Exasperat, l'home salta:
- A la merda!
I replica el jutge:
- Vint dolars per desacatament al tribunal.
L'home es treu la cartera i el jutge li diu:
- No cal que pagui avui.
L'home respon:
- Només miro si tinc prou diners per dir-li quatre coses més.


divendres, 16 d’octubre de 2009

Bes

Un petó? Un truc encantador per deixar de parlar quan les paraules es tornen supèrflues. D'Ingrid Bergman, actriu sueca (1915-1982).


Un tendre gest històric.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Cotxinilles

Hi ha principalment tres tipus de cotxinilles tintòries: la cotxinilla d'Armènia (petit insecte de poc més d'un centimetre de diàmetre que viu en els juncs i en una gramínia d'Armènia i Turquia), la de Polònia (més petita, que parasita les arrels del Sheranthus vivaç i que es troba en els països del sud del Bàltic i a Ucrania) i la d'Amèrica (d'un centímetre de diàmetre que colonitza les figueres de moro i diversos cactus de l'Amèrica Central i de les Canàries, que és la que es pot obtenir actualment amb més facilitat).

Sigui quina sigui la varietat només s'utilitzen les femelles, doncs els mascles no contenen l'àcid carmínic, el pigment colorant vermellós, el que es fa és recollir les femelles adultes plenes d'ous just abans de la posta de sol i es deixen assecar al sol. De totes maneres hi ha una quarta varietat de cotxinilla que s'utilitza pels seus pigments, la cotxinilla de laca, que viu en colònies sobre nombroses espècies d'arbres d'Àsia.


Al Perú, el tint del cotó i de l'alpaca amb cotxinilles està documentat des de l'any 700 aC sobre fibres preparades amb alum o suc de llimona. Els pobles de l'Amèrica Llatina i de l'Amèrica Central les utilitzaven també com pigment i cosmètica. Cultivaven grans plantacions de nogal, les napoleries, molt abans de l'arribada dels espanyols.

Com el poder colorant de la cotxinilla mexicana és quasi deu cops superior al del quermes, els conqueridors espanyols comprengueren que era una immensa riquesa, com l'or, la plata i les perles. Intensificaren la seva producció i a partir de 1520, exportaren cents de tonalades de cotxinilla seca cap a Europa , i després a través de Venècia , cap a l'Orient Pròxim i l'Orient Llunyà. Durant el s.XVIII, es va aconseguir aclimatar la cotxinilla mexicana a Argelia, Java, Cádiz i sobretot a les Illes Canàries, que es converteixen en el primer exportador del s.XIX.

El regne de la cotxinilla decau amb el sorgiment dels tints químics a finals del segle XIX. Però la seva absència de toxicitat fa que avui dia la tornem a trobar sota el codi CEE E 120, sobretot en xarcuteria.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Balsàmic

Acaricia les notes, la seva trompeta sona com els àngels, ell és el nord-americà Chris Botti:



Ahir escoltava el seu àlbum December, i és inspirador.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Avinença

M'agraden molt les entrevistes, com també llegir biografies, saber de la visió personal de l'individu, de la seva particular versió de les coses, de la seva singular manera de veure i viure la vida; sempre em suposen interessants contribucions reflexives.

I entrevistes com la següent, aporten clares comprensions del món actual:



Identitats, conflictes, acords, globalització, creences, crisi de valors... Les explicacions del periodista Amin Maalouf es poden llegir en el seu nou llibre Un món desajustat.

Em mantinc esperançada.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Interacció

El Feng Shui és l'art xinés d'ubicar les coses en l'espai, es tracta d'una disciplina originada a la Xina i practicada avui arreu del món que va evolucionar a partir de la simple observació de que les persones reben bones o males influències de l'ambient en el que viuen. Els cinc elements que formen el Feng Shui simbolitzen la natura, i si volguessis tenir una casa amb excel.lent sintonia ambiental hi han d'estar tots presents convivint en harmonia:

- La fusta: representa l'energia de la primavera. Una llar té aquest element en els mobles de fusta, flors i objectes en forma d'arbre. El seu color és el verd.

- El foc: representa l'energia de l'estiu, i ve representat per la llum. Entre els elements decoratius hi ha els objectes fabricats amb pells d'animals, els quadres de figures humanes i les figures còniques, així com els animals de companyia. El seu color és el vermell.

- La terra: representa l'energia del centre de la terra i el seu color és el marró. En decoració el trobem en totxos, teules i objectes de ceràmica, i acostuma a adoptar formes quadrades o rectangulars. Els quadres amb paisatges de deserts són bons per introduir aquest element.

- El metall: és l'energia de la tardor i tendeix a concentrar l'energia. Les seves tonalitats són els pastels i pots introduir-lo a través d'objectes de metall i de vidre de roca.

- L'aigua: és l'energia de l'hivern i representa el fluir de l'energia. S'introdueixen tant per objectes que incloguin aigua com per miralls, vidres i en general qualsevol objecte que reflecteixi la figura humana.



Es tracta doncs de fer present dins la llar els patrons de la naturalesa, no desconectar del tot del paisatge natural que ens espera darrera la porta d'entrada a casa, intentar mantenir-nos així sempre interrelacionats amb les forces naturals de l'entorn, aconseguir certa harmonia espaial, un bon diàleg còsmic.

Veig que tinc tots els elements dins de casa, encara que no sé si estan distribuits en bona harmonia, però em sento molt bé a casa meva, que em podria sentir millor?? Potser si, caldria experimentar-ho.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Emprendre

Florence Nightingale, la infermera més famosa del món, va dedicar a la Índia la major part dels seus noranta anys de vida, encara que mai va poder viatjar a aquest país.

Florence era una infermera malalta. Havia contret una malaltia incurable a la guerra de Crimea, però des del seu dormitori de Londres va escriure infinitat d'articles i cartes que van voler revelar la realitat hindú davant l'opinió pública britànica.


(De l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano, del seu llibre Espejos)


Està considerada la mare de la infermeria moderna. I és que sempre hi ha un/a primer@ de qualsevol cosa.

Amunt amb els emprenedors i decidits!

dijous, 8 d’octubre de 2009

Trasllat

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada.


De Joan Vinyoli, dins del poema El vell i el mar.


He compenetrat amb aquest vers, mudant-me a l'escenari descrit, exercint el fantàstic viatge visual que desperta un munt de pensaments vestits de múltiples sensacions imprevistes.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Delícia

Va dedicat...



a qui m'ha fet descobrir a Oscar Peterson, que aquí toca junt al popular Count Basie, un bon tàndem pianístic.

Bon dimecres.

Claror

Si aixeques la mirada no veuràs barreres.
Proverbi japonès


(Dibuix de la il.lustradora japonesa Kondoh Akino)

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Reeixir

Una història zen que va explicar Osho en una ocasió:

El que la meditació fa poc a poc, pot fer-ho en un instant un bon crit del mestre. Inesperadament, en una situació on el deixeble estava formulant alguna pregunta, el mestre salta i crida, o el golpeja, o el treu a través de la porta i salta sobre ell. Aquests mètodes no es coneixien anteriorment. Foren el resultat del geni creatiu de Ma Tzú, i ell va aconseguir que molta gent s'il.luminés.

Va llançar a un home per la finestra d'una casa de dos pisos i l'home havia vingut simplement a preguntar sobre què meditar. Ma Tzú no només el va llançar, sinó que va saltar darrera d'ell, va caure sobre ell, s'assegué sobre el seu pit i li va dir: Ho has captat? I el pobre home va dir: Si, perquè si deia no, ell podia tornar a golpejar-lo o ves a saber què hagués fet. Era suficient el seu cos fracturat i Ma Tzú assegut sobre el seu pit dient-li: Ho has captat?

I de fet ho va entendre, perquè fou una reacció sobtada, fora de l'ordinari... alguna cosa que ell mai podria haver imaginat.


divendres, 2 d’octubre de 2009

Pal brasil

S'anomemen amb el nom de pal brasil vàries espècies del gènere Caesalpina que tenen propietats tintòries. El pal brasil és un arbre que creix a l'Extrem Orient, portada per Marco Polo de Java quan els conqueridors portuguesos varen arribar a la costa est d'Amèrica del Sud, on hi van trobar grans boscos d'arbres de brasil i, per això, li van donar a aquella terra el nom de Terra del Brasil. Però també està el pal de pernambuc dels tròpics i el de Brasilere de la Índia, Malasia i Filipines. El terme "brasil" es troba per primer cop el 1190 i prové de l'arrel "bras" o "bres" que designa a la brasa. El principi tintori es troba a la fusta del tronc i a les branques gruixudes. La fusta s'utilitza ratllada. Tenyeix en tints que van del taronja al violeta passant pels roses i vermells.

A l'Occident mitjaval el color més buscat era el vermell. Arribat de lluny (Java, Ceilán, Sumatra i les Indies, tenint en compte que hi ha altres varietats) el pal brasil era un tint car reservat als teixits de luxe. A més havia que reduir les virutes a pols la qual cosa era molt laboriós. Fins a finals de l'edat mitjana no es va arribar a dominar la tècnica que exigeix aquest tint. S'arriben a aconseguir aleshores colors molt lluminosos, sobretot dins la gamma dels taronges, que l'Europa mitjaval no volia fer superposant groc i vermell. El pal brasil va fomentar igualment la moda dels tons roses en les vestidures principesques masculines i femenines dels segles XIV i XV.

A l'arribar els portuguesos al Nou Món, descobriren noves espècies tintòries que assimilaren a les que ja coneixien, explotaren aquesta riquesa i els indis foren obligats a abatre els arbres desgastant la seva base i desprenent l'escorça. La fusta tallada i ratllada s'exportava a Lisboa. Es van desencadenar conflictes entre Portugal i França fins que a mitjans del s.XVI la canya de sucre es va convertir en una mercaderia més valuosa. El pal brasil va seguir utilitzant-se de manera abundant per tenyir en les fàbriques de teixits estampats en el s.XVIII. Els tons vermells no es podien obtenir sense mordents.



A la imatge llanes tenyides amb aquest tipus de tint.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Calma

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia.


Del poeta Rainer Maria Rilke (1875-1926), a Sonets a Orfeu.


(Il.lustració de d'Alex Williamson)