dimecres, 30 d’abril de 2008

Eat the Art


No és un semàfor qualsevol, només ho sembla, aquest és de xocolata i per tant es pot menjar. És una de les moltes escultures que ahir van ser exposades al Palau Robert de Barcelona, peces elaborades per diferents artistes de diferents disciplines. Un certamen organitzat per la Pastisseria Canal que ja fa quatre anys que convoca. Es tracta d'inspirar-se i fer de la creativitat un dolç art efímer. Una oferta sensorial que els espectadors poden tenir el luxe de saborejar, doncs les peces es fonen en el res a l'acabar la cita perquè tothom pot tastar-ne un tros. Ahir només se'n salvà de desaparèixer una de les obres exposades, aquella obra que va ser seleccionada. Per tant qui tingui curiositat per aquesta peça destacada té ara dues setmanes per poder contemplar-la a l'aparador de l'esmentada pastisseria.

Es confirma un cop més que la gastronomia catalana té un component creatiu i original magnífic, és indubtable. Un seguit d'innovació que no cesa i no deixarà de sorprendre'ns perquè crear desconcerta. On estan els límits de l'art? Pregunta amb infinites respostes, aquí està part de la seva màgia.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Avui fes alguna pirueta

Aquest dimarts és el Dia Internacional de la Dansa, dedica´t una coreografia!

I per commemorar aquest art s'han programat diversos espectacles per diferents poblacions i espais. M'encanta la dansa, gaudir de l'expressió del moviment del cos, contemplar i deixar-me endur pel que m'aporta i m'intenta comunicar que en són un munt de sensacions díficils de definir-les en paraules. No hi ha mots per segons quines realitats, només es tracta de deixar-se fruir. La dansa és un codi de moviments universals, un llenguatge accessible a tots a través del nostre ús sensorial, en aquest cas millor aparcar la nostra sempre insistent interpretació intel.lectual.


No deixem de moure'ns, ens aporta oxigen, és dosi de salut, movem la mandra si fos això. I sabem que cadascú balla la seva dansa en sentit literal i metafòric, quina balles tu?

dilluns, 28 d’abril de 2008

La prudència

Abans de res dir que m'agrada molt aquesta virtut, hi milito.

Segueixo exprimint el Petit tractat de les grans virtutsde A.Comte-Sponville, he fet una tria de les idees que defineixen la prudència:

La urbanitat és l'origen de les virtuts; la fidelitat n'és el principi; la prudència, la condició. La prudència és una de les quatre virtuts cardinals de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana. Per als moderns, té més a veure amb la psicologia que no amb la moral, més amb el càlcul que no amb el deure. És la disposició que permet deliberar correctament sobre allò que és bo o dolent per a l'home (no en si mateix sinó amb relació al món tal com és), i d'actuar, en conseqüència, com convé. És el que podríem anomenar seny, però posat al servei de la bona voluntat. La prudència no regna però governa. Comporta incertesa, l'atzar, el desconegut. Virtut sempre temporal i de vegades temporalitzadora. És un saber viure real, que seria també un art de fruir. La prudència es preocupa pel futur, per tal com depèn de nosaltres d'afrontar-lo; virtut previsora o anticipadora; virtut de paciència. La persona prudent és atenta i està atenta. La prudència és l'art de tenir en compte: és el desig lúcid i raonable. La prudència és el que separa l'acció de l'impuls, l'heroi del cap de trons. Es tracta de gaudir tant com sigui possible, de patir el menys possible, però tenint en compte les limitacions o les incerteses de la realitat, altrament dit intel.ligentment. Cal dir que la prudència no prohibeix el risc, ni evita sempre el perill. L'ecologia, per exemple, demostra prudència.

Discreció, cautela, moderació, reflexió, serenitat... alguns possibles sinòmins.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Orchestre Baobab, quan a Barcelona?

En la fotografia de sota apareixen retratats els membres de la llegendària Orchestre Baobab, així és com es diu aquest grup de músics del Senegal, toquen tota una engrescadora fusió d'estils. Junt amb la Star Band de Dakar és un dels grups més sobresortints de la connexió de les tradicions mandingues i wolof amb les vibracions cubanes. La Baobab ha tornat ja fa un temps a l'actividat amb gravacions noves, però jo no m'havia enterat fins fa pocs mesos. Es veu que va ser Youssou N'Dour, declarat fan de la Baobab, qui va aconseguir la seva reunificació i els va publicar un disc en el seu segell Nonesuch. L'única clàusula del contracte era: "poden gravar i publicar la quantitat que vulguin". No està gens malament, oi?


I és que conec la seva música des de fa uns anyets. Abans d'anar al Senegal l'estiu del 1995, vaig estar a Formentera on vaig fer una amistat que em va fer descobrir els ritmes alegres d'aquesta singular música. En Cesar, el nom d'aquest nou amic, veient el meu gran agrat em va regalar una cinta seva gravada de música variada on apareixia també la d'aquest grup. Aquest noi tenia un xiringuito en una maquíssima cala de l'illa i entre el munt de música que posava s'hi sentia la d'aquests senegalesos, imagina't el mar en el moment en que el sol se'n va a dormir.. mmm! estones de nit màgiques.. prenent un peixet i un vi blanc, quin bell record me'n guardo! Setmanes després en Cesar va venir a Barcelona i em va regalar un cd dels Baobab: On Verra ça! encara l'escolto ara, un ritme molt ballable i alegre. M'encanta la música de ritmes africans, em transmet molt bones vibracions, dins de la seva varietat el ritme reggae n'és la màxima. Després quan vaig estar al Senegal com vaig disfrutar escoltant, ballant i descobrint els contagiosos ritmes africans, conformen part dels bons records que mantinc en la meva memòria de viatges, junt el tam-tam dels tambors tradicionals djembé.

Sobre aquest grup:
L' Orchestre Baobab es va formar a Dakar el 1970, quan un grup de ministres del govern senegalés va decidir crear un club on puguessin juntar-se amb els seus amics. Cap a mitjans dels setenta, l'Orchestre Baobab ja era aclamada no només com la millor banda del Senegal sinó de tota Àfrica. El 1985, encara que va resultar en và intentaren de ponsar-se al dia, el grup va introduir tambors sabar en la seva formació i també a nous cantants. No obstant els canvis no funcionaren i el grup es va dissoldre el 1987 després d'una complicada gira per França. Dues dècades després de la seva separació, l'Orchestre va tornar a la palestra el 2002 amb un nou disc: “Specialist In All Styles” i una gira per tota Europa.

M'agradaria escoltar-los en directe. He vist que aquest 2008 estan fent una gira i venen de nou a Espanya, però només a Madrid i a Osca, no a Barcelona, m'hagués agradat moltissim tenir-los també a la nostra ciutat. Crec que van estar per terres catalanes pel Forum de les Cultures de Barcelona el 2004, però aleshores no em vaig enterar. Si en saps més que jo, i t'enteressis de que venen per aquí aviat, m'avisaràs? Gràcies.

divendres, 25 d’abril de 2008

Convertir els purins en biogas

Trasllado una informació editada per Veritas (supermercat de menjar biològic), que per cert al llegir per primer cop la paraula biogas del títol de la notícia no he pillat bé el seu significat. Us ha passat el mateix? He estat a punt d'anar a cercar el diccionari, havia col.locat l'accent on no tocava. Aquí la teniu:


A Catalunya hi ha 6 milions de porcs, que generen més de 15 milions de metres cúbics de fems a l'any. La majoria d'aquestes deposicions s'utilitzen en les pròpies explotacions ramaderes com a fertilitzants per al cultiu, però les més intensives o aquelles simplement industrials han d'administrar aquests fems convertits en excedent i evitar que acabin contaminant l'aigua, per exemple. Y, com del porc s'aprofita tot, hi ha qui ha pensat que els purins, gràcies al metanol que contenen, són una excel.lent matèria primera per a produir biogas i, per tant, energia.

La Conselleria d'Agricultura prepara un pla per a construir entre 20 i 30 plantes de producció operatives a partir de 2009. "Alemanya i Dinamarca són pioners en aquest ús, però aquí fins ara no han sortit els números i hi ha molt poques plantes de tractament", explica Salvador Puig, director general del Consorci de Gestió de la Fertilització Agrària de Catalunya (GESFER). El pla de la Conselleria, que podria estar redactat aquest proper mes de juliol, pretén construir plantes de biogas - que també s'obté dels residus de les depuradores urbanes - als llocs on hi hagi més concentració de granges que generen residus i que puguin aprofitar-se també d'aquesta energia.


Una nova aportació ecològica per a benefici de tots, benvingudes aquestes actuacions!

dijous, 24 d’abril de 2008

Què t'inspira el mar?

A en Josep Carner el mar el va inspirar escriure aquest poema:


AJAGUT A LA PLATJA

No hi ha lleure infinit sinó a la platja:
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa més remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i to enyor cessat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bat a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.


Comparteixo especialment el seu primer vers perquè també per a mi seure davant del mar és deixar-me endur per l'infinit, jo ho sento així.

Gràcies Uri!

dimarts, 22 d’abril de 2008

Una carta màgica

Un conte infantil ple d'encant:


Li dedico a la seva escriptora: Pilar Baldrich!

diumenge, 20 d’abril de 2008

Record mironià

Un dia com avui del 1893 va néixer en Joan Miró. Difícil no reconéixer les seves pintures, són d'un estil propi inconfusible, és considerat un dels màxims representants del surrealisme. Entre les seves innumerables obres em crida molt l'atenció el poètic títol d'aquest quadre: El somriure d'una llàgrima, de 1973.

M'agrada, m'inspira, em transporta.

divendres, 18 d’abril de 2008

“El matrimoni és un estat que no em convé, ...

... homes i dones vivim en móns diferents” són paraules de la narradora Doris Lessing, les remarco per la seva rotunditat.


Ja tinc un possible llibre per aquest Sant Jordi, fa temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de la Doris Lessing i avui TV3 me n'ha fet memòria. Ja ha sortit en català la darrera novel.la d'aquesta escriptora britànica LA CLIVELLA, pel títol sembla que la història vindrà tramada d'alguna mena de fissura, esquerda, obertura... Si? De quin tipus? Si llegim l'anunciat del seu argument ja tenim més informació al respecte: Un vell senador romà s'embranca en el que probablement serà el seu últim repte: explicar de nou la història de la creació de la humanitat a partir d'un material inèdit. Coneguda en diferents èpoques pel títol de la Clivella, la narració ha estat considerada tan incendiària que durant segles s'ha guardat amb altres documents "estrictaments secrets". El vell senador explica la història de les Clivelles, una antiga comunitat de dones que viuen en un paratge paradisíac, arran de mar, sense cap necessitat ni coneixement dels homes. Un bon dia, però, l'inesperat naixement d'una criatura estranya -un nen- trenca l'harmonia.

Aprofito per enterar-me més sobre la biografia de Doris Lessing: Va néixer el 1919 a Iran, la seva família es va traslladar a viure a Zimbawe (Rhodesia, antiga colònia anglesa) on va passar la seva infantesa i joventut, rebent una educació estricta que la va fer deixar els estudis i formar-se de manera autodidacta, va obenir el bell descobriment de la naturalesa i la nefasta revelació de la discriminació racial. Comença a escriure històries de ben joveneta. Es casa als 19 anys, té dos fills i cinc anys més tard se separa. Entra a formar part de grups amb idees comunistes. Més tard es torna a casar i pren el cognom d'aquest segon marit. És a partir dels 36 anys quan comença la seva carrera a Londres com a escriptora. Molt compromesa politicament va perdre definitivament les seves il.lusions al respecte i l'any 1954 va decidir abandonar el comunisme. Se li va prohibir fins i tot poder anar a Zimbawe on hi retornarà quaranta anys després. Les seves novel.les són molt autobiogràfiques, plasmen molt els seus desenganys socials i politics, se centren en conflictes cuturals. Es va convertir en icone de les reivindicacions feministes al publicar “El quadern daurat”, obra que la dugué a la fama.

L'any passat, se li va donar el Premi Nobel de Literatura, que recordo haver vist les imatges per la televisió on ella gairebé ni es va immutar, la meva impressió és que a ella tan li feia aquella prova de reconeixement. Sembla ser que els mitjans de comunicació li van anunciar just en el moment que ella venia de compres com un dia qualsevol, i és que els periodistes es van avançar sense estar ella previnguda de la notícia. De fet aquest Nobel va ser en general una sorpresa per la gran majoria de la crítica literària, una mica improvisat potser, encara que també hi hagueren moltes altres veus que proclamaren amb alegria la decisió del jurat, per aquests la novel.lista Doris Lessing s'ho mereixia des de feia temps. Segurament per ella ja era massa tard per rebre aquell guardó o la seva actitud despreocupada senzillament responia al fet de que ella el que hagués desitjat hauria estat no haver de viure segons quins aconteixements que formen per sempre més part de la seva biografia. Però el Comitè Nobel va decidir recompensar a "la narradora èpica de l'experiència femenina, que amb escepticisme, ardor i una força visionària escruta una civilització dividida", va indicar el comunicat de l'Acadèmia sueca per explicar el premi.

Per cert el 1999 va rebre el premi Internacional de Catalunya, i el 2001 el Principe de Asturias.

A veure com serà el seu darrer llibre, i el primer que jo llegeixo d'ella!

dijous, 17 d’abril de 2008

Sobre les virtuts

Trasllado unes breus pinzellades sobre la temàtica del llibre Petit tractat de les grans virtuts del reconegut filòsof francés A.Comte-Sponville. Obra que considero que val molt la pena, reflexions singulars i decidides sobre les virtuts, treurem idees noves i vives d'aquest seguit de mèrits humans. Escrit en un llenguatge directe i amè que aconsegueix caçar al lector. Una lectura intel.ligent.

"No se'n parla gaire sovint, de les virtuts. Això no vol dir que no ens facin falta, ni ens autoritza a renunciar-hi. Val més ensenyar virtuts, deia Spinoza, que condemnar els vicis: val més la joia que la tristesa, val més l'admiració que el menyspreu, val més l'exemple que la vergonya.

No es tracta de donar lliçons de moral, sinó d'ajudar a cadascú a esdevenir el seu propi mestre i el seu únic jutge. Amb quin objectiu? Per ser més humà, més fort, més amable. Virtut és potència, és excel.lència, és exigència. Les virtuts són els nostres valors morals, però viscuts i en acte: encarnats en la mesura que els hem pogut encarnar; sempre singulars, com cadascú de nosaltres, i sempre plurals, com les febleses que combaten o corregeixen. En nosaltres no hi ha un Bé: el bé no és, sinó que es fa, i això és el que anomenem virtuts.

Les virtuts són, doncs, l'objecte d'aquest llibre: de la urbanitat a l'amor, divuit capítols sobre aquestes virtuts que ens manquen (però no del tot: com podríem , sinó, parlar-ne?) i que ens il.luminen."


Molt recomenable. Ja hi aniré incidint a mida que el llegeixi. De moment m'he iniciat en la urbanitat que segons diu l'autor només és l'aparencça d'una virtut.. aquest llibre promet.

Vinga a fer virtuts!

dimecres, 16 d’abril de 2008

Amorosa i llaminera creativitat

Qualsevol dia pot ser bo per tastar o descobrir aquests anells de caramel. A mi se'm van revelar fa poc temps. El creador és el reconegut pastisser Christian Escribà, són dolços anells que es troben exposats als aparadors de les seves botigues a Barcelona. Un expositor és la pastisseria Escribà d'estil modernista de les Rambles, una joia arquitectònica que qui encara no la conegui hi hauria d'anar. Hi ha un variat repertori per poder escollir el que més gràcia et faci.

Ja els has provat?

dimarts, 15 d’abril de 2008

Oh là là!

Se li va preguntar al Dalai Lama:

- Què el sorprèn més de la humanitat?

I ell va respondre:

- Els homes, perquè perden la salut per guanyar diners, i després perden els diners per recuperar la salut. I per pensar ansiosament en el futur no gaudeixen el present, per el que no viuen ni el present ni el futur. I viuen com si no haguessin de morir mai, i moren com si mai haguessin viscut.


Diàleg que transcric aquí, venia en una presentació en format powerpoint que ahir em van enviar per correu electrònic. El Dalai Lama no deixa de tenir raó, però a mi també em sorprèn molt i de manera positiva la nostra capacitat humana de poder canviar allò que de diferent manera ens proposem, el que cal és disposició. Per tant em dic a mi i et dic a tu: ànims!

dilluns, 14 d’abril de 2008

Estil japonés

Aquest dissabte vaig fer el meu segon curs d'enquadernació, aprendre a elaborar l'estil japonés. Aquí us deixo la prova. És una feina del tot artesanal, sense necessitat d'utilitzar cap màquina especial, qualsevol ho podria fer a casa seva, només cal disposar del material: papers, cartró, pegament, tisores, regla, cuter, fil... i moltes ganes naturalment.



Aquest és el resultat.

divendres, 11 d’abril de 2008

Textures que em parlen


Avui només aquests parells d'imatges que m'encanten, són de l'hivern passat que vaig estar al Delta de l'Ebre, les vaig fer passejant amb una amiga per la platja del Fangar. En tinc tota una sèrie, vaig disfrutar moltíssim fent-les, la llum era preciosa i la sorra em demanava retratar-la, els agents naturals havien deixat una bellissima petjada. Va ser un moment que recordo especialment maco.


Que tinguis un bon dia!

dijous, 10 d’abril de 2008

Un 2x1

L'altre dia vaig baixar a Barcelona, i no coincidia que fos cap de setmana ni que per l'horari estigués exempta de pagar si volia aparcar el meu cotxe sobre l'asfalt de la capital catalana. Encara no han inventat el cotxe plegable. Ja us podeu imaginar cap a on van les meves paraules, cap a la zona blava, i no al mar mediterrani justament. El temps de sequera que estem patint ha fet que a tots ja ens hagi quedat clar que l'aigua és un recurs natural escàs, però els aparcaments lliures de pagament també són molt escassos! Bé, tampoc és cap novetat.


Doncs cap a on anava, vaig treure el tiquet i el vaig deixar reposant dins del cotxe sobre la guantera a la vista del guardia urbà de torn. Al tornar vaig seguir el curs habitual: clau, obertura de porta, posició en forma de quatre per emprendre la marxa, i tot seguit al veure el tiquet, allà on l'havia deixat abans, vaig desplaçar-me per tal d'agafar-lo i llançar-lo, doncs ja no serviria per res. La cosa va ser que el paperet que em va costar 1€ va relliscar caient bocaterrosa i tot seguit la meva sorpresa a l'adonar-me que en el seu revés hi havia imprés un 2x1 sobre un fons de colorejats blaus. Carai, una invitació per anar al nou Museu Olimpic i de l'Esport!! Quin acte de generositat ha fet l'Ajuntament de Barcelona, gràcies, miraré d'anar-hi.

Què t'han ofert a tu?

dimecres, 9 d’abril de 2008

"Serà un TRESOR que li influirà tota la vida"

Això és el que diu la mare d'Akane Toyoda referint-se a la seva filla de dotze anys amb la qui junt al pare faran un llarg viatge durant el seu curs escolar, sortiran a mitjans d'aquest mes d'abril. Els pares són uns aficionats a fer travesses des de fa anys i han volgut transmetre la seva passió a la filla. Dic jo ara, quina sort Akane, com m'hagués agradat tenir aquesta aventura quan vaig tenir la teva edat!


Una nena japonesa de 12 anys, Akane Toyoda, que li agradaria ser novelista, emprendrà junt als seus pares un recorregut de 7000km en bicicleta per Sudamèrica creuant la serralada dels Andes, per complir el somni de conéixer els cinc continents, es veu que ja fa anys que emprenen aquest tipus de viatges encara que és el primer cop que la nena pedalajarà per ella mateixa, abans ho feia pujada en la bici dels pares i ja porten circulats 30.000km des d'Austràlia fins Alaska. L'inici està previst fer-lo des de Terra del Foc, creuant tot Argentina, Xile, Bolivia i Perú, i compten arribar a la ciutat de Lima pel novembre del 2008, fent una mitjana de 40km per dia. Aquesta família només saben parlar japonés, ell és mecànic, no duran mòbil, dormiran en tendes de càmping al costat de les carreteres i tenen una pàgina web escrita en japonés on apareix data per data del pla de viatge, però a mi aquest idioma m'és impossible entendre'l, per tant si algú s'ofereix per anar traduint el que ens expliquen aquests nipons aquells qui som ignorants en llengües orientals ho agrairem.

Ah! L'Akade es veu que no deixarà d'estudiar perquè els seus pares segons han acordat amb l'autoritat educativa de Saitama li aniran ensenyant allò imprescindible durant l'absència de la nena al centre d'ensenyament que està previst duri uns 7 mesos. Però torno a dir jo: amb tanta “agulleta” tu creus que la nena estarà per càlculs de matemàtiques i lliçons d'història? Per què no donar-li un any d'excedència escolar i oferir-li aquest TRESOR sense condicions? Tu què haguessis fet? Què n'opines?...

dimarts, 8 d’abril de 2008

Créixer en la grandesa del tot

... en records erem rics. Havíem penetrat el vernís de la superfície. Havíem patit, sofert fam i triomfat. Aquestes són paraules que han quedat impreses en el record d'en Shackleton, les trobem en el llibre Atrapats en el gel. He llegit aquest relat escrit per Caroline Alexander sobre la llegendaria expedició per l'Antàrtida efectuada per l'explorador anglo-irlandés Ernest Shaclekton (el cap de l'expedició) i els tripulants de l'Endurance durant prop de dos anys, del 5/12/1914 fins 20/5/1916. Deu ni do, quines situacions tan extremes van viure aquesta gent! Poder sobreviure a la cruesa dels efectes que suposa viure en la pressió de baixíssimes temperatures sota zero té la meva absoluta i incorregible admiració, jo que sóc una fredolica de mena. Sortir viu de l'impacte d'immenses onades de l'oceà austral, congelacions permanents, la fredor dels cossos empapats de cap a peus, pluges, nevades, glaçades, poques hores de sol, menjar racionat, obligada bona convivència... tot això és duresa, duresa i més duresa, amb un munt de satisfacció afegida com a compensació. El vaixell va naufragar acabant per enfonsar-se, i els homes van resistir sense haver pogut complir amb els seus objectius però van romandre amb vida després de la indubtable odissea i en tregueren molta grandesa.


En els últims capítols es va explicant el desgast de les forces junt a la tenacitat dels homes per arribar al Port balener de Stromness on sabien que els rescatarien, és d'una emoció trepidant, una aventura del tot captivadora. A més tot el que va ser l'expedició està acompanyada d'una part gràfica, un munt de fotografies que va anar captant el fotògraf australià J.F.Hurley que formava part de l'equip, de fet han publicat un llibre recentment on es mostren unes fotografies bellíssimes i n'han fet una exposició. Sorprenent! Es va aconseguir un miracle, sobreviure d'una terrible vivència. I és que ja ho diu el nom que varen posar al vaixell: Endurance, la traducció és resistència.


Extrec diverses impressions dels diaris íntims escrits per molts d'ells, per posar-vos en situació: “Atrapats en el gel. No es nota cap moviment; // la via que tan prometia ha tornat a tancar-se // seguim atrapats // quince graus sota zero a mitjanit, per efecte del fred s'han congelat molts dels petits estancs congelats i s'han cimentat els trossos de gel, la qual cosa no augura res bo. // La idea de passar l'hivern en un vaixell atrapat en el gel és molt desagradable, per l'entorpiment del nostre treball i la relació forçada amb els mariners. // Tractant de trencar el gel entorn de l'Endurance, es decideix de mala gana renunciar a l'esforç, doncs la resta del gel és inpracticable. El vaixell queda atrapat en una esquerda, inclinat de costat, trenta graus a babor. // El principi del fi. // És difícil escriure el que sento, per un marí el seu vaixell és més que una llar flotant. Cruixint t i tremolant la seva fusta es trenca, les seves ferides s'obren i va abandonant lentament la vida en l'inici mateix de la seva carrera. // Una horrible calamitat ha caigut sobre el vaixell que ha estat la nostra llar durant dotze mesos, estem sense llar i perduts en un mar de gel. // Hi havia només 18 sacs de pell i s'asignaren a sort. // Els homes van passar les tres primeres nits al gel abans d'intentar dirigir-se a terra ferma, que es trobava a 585km de distància. // Un dia espantós. // A les cinc de la tarda se'n va anar a pique de cap: la popa, la que havia provocat tot els problemes, va ser la darrera en enfonsar-se. No puc escriure res més al respecte. // Jugar a esperar està acabant amb la paciència de tots. // Sacrificaren als gossos dels equips, es considerava que ja no farien falta i el menjar que consumien s'havia tornat massa valuós. // De no ser per una mica d'angoixa natural referent al nostre avanç, mai a la vida m'he sentit tan feliç com ara, doncs, no és aquesta existència l'autèntica, la vida en la que porto anys somniant?. // No he dormit les dues últimes nits degut al fred. // Hi ha un grup de sis que va a San Pedro en el Caird a uns mil sis-cents quilòmetres d'allí, la tripulació és escollida amb cura. // La història dels setze dies següents és la d'una pugna suprema en aigües convulsionades. // Mirant de través veiem un buit, com un túnel format quan la cresta d'una gran onada queia en l'encrespat mar. // Almenys dos del grup estaven a punt de morir. // En els meus vint-i -set anys d'experiència en tots els estats de la mar mai m'havia trobat amb una onada tan gegantina, una explosió de l'oceà. // Capità no tornaré a participar en cap més expedició. // Un cop a la platja tres d'ell empreneren de nou la marxa, pretenien arribar caminant al Port balener on podrien avisar per anar a rescatar a la resta de la tripulació. La zona es considerava inaccessible. Cadascun dels següents cims era més empinat que l'anterior. Tenim que arriscar-nos, esteu disposats? Baixarem deslliçant-nos. Semblaba que ens llancessim per l'espai sideral. // Quan un home està tan cansat com nosaltres cadascú a d'esforçar-se per no irritar als demés. // Vaig comprendre que seria desastrós que dormissim els tres, doncs en aquestes circumstàncies la son és fon amb la mort. // En la nostra ment el viatge havia acabat però quedaven encara 16km en terreny difícil. // Arribàrem per fi. Qui és vostè? Em dic Shaclekton, jo.. Jo em dono la volta i ploro.”

Això si és un viatge en majúscula, negreta i subratllat, no ho creus?

dilluns, 7 d’abril de 2008

Sanç Restaurant


Ahir diumenge vaig dinar al SANÇ RESTAURANT, conec al seu xef (que modestament crec que aviat se'n parlarà d'ell), es troba al Vila Clara Art Hotel de Sant Andreu de Llavaneres, una esplèndida casa modernista ubicada en un preciós jardí amb totes les instalacions i serveis per gaudir d'una magnifica estada. Vaig menjar super bé, el recomano sense cap mena de dubte, cuina degustació per llepar-se els dits, plats a la carta amb possibilitat d'escollir menú entre setmana. Per organitzar convencions molt apropiat, idoni per celebracions, i per sopars íntims sublim! Es veu que els caps de setmana de tant en tant també hi ha música en viu i van organitzant i tenen previst oferir activitats molt originals. Vaig fer unes fotos d'alguns dels plats perquè ho mereixien. De veritat val molt la pena.


Les imatges parlen per si soles, oi que ve de gust anar-hi? Si hi aneu tornareu!

diumenge, 6 d’abril de 2008

Estem rodejats de bellesa

La següent imatge no és meva (com altres del meu bloc), però aquesta en particular m'agradaria molt que ho fos perquè voldria dir que he estat en aquesta regió d'Argelia. És en la zona de Tassili, en el massis de Hoggar, on es troba aquesta escultura natural feta amb les mans del vent, impactant!


No dic res més, deixo que la fotografia digui per mi... i et transmeti coses també a tu.

dissabte, 5 d’abril de 2008

50 anys del símbol de la pau

El febrer del 1958 el britànic Gerald Holtom, fruit d'un encàrrec, va proposar un disseny pel logotip de la Campanya per al Desarmament Nuclear (CND), i no es podia imaginar que el seu dibuix esdevindria el símbol universal de la pau. Senzill i inconfusible, el símbol de Holtom ha esdevingut universal. I mig segle després, la CND vol celebrar-ne l'aniversari amb una web happybirthdaypeace.com que convida tothom a fer la seva versió i a compartir-la amb la resta del món. També s'ha editat un llibre que repassa la història d'aquest símbol i com s'ha fet servir arreu del món. Part dels ingressos que generi es destinarà a entitats que treballen per la pau, i un seguit de postals originals se subhastaran, també amb finalitats no lucratives.


Aquest símbol hi ha qui l'ha interpretat com una V de victòria i molts hi veuen una petjada d'un colom de la pau, l'altre símbol per excel·lència. Però la intenció de l'autor era una altra: després de donar-hi moltes voltes va decidir de fer una representació individual de l'angoixa, un ésser humà amb els palmells de les mans oberts cap a fora, com el personatge del quadre de Goya davant de l'escamot d'afusellament. Va rubricar el dibuix amb una línia i el va envoltar amb un cercle. No n'estava gens convençut, del resultat, i tampoc no el va voler patentar ("un símbol de llibertat ha de ser lliure", va dir). I encara que va ser dissenyat específicament pel moviment antinuclear, el símbol de la pau no ha estat mai enregistrat. Va agradar tant que personatges famosos, activistes anònims i moviments de protesta se'l van fer seu per a reivindicar la justícia, la igualtat, la llibertat, la pau. Per protestar contra les guerres i la barbàrie.

Si vols, ja saps, entra a la web de la CND i crea la teva versió, van sorgint idees per a tots els gustos!

divendres, 4 d’abril de 2008

Filosofia de la felicitat

Recomano viatjar per les pàgines d'aquest llibre de J.Muñoz Redon, una lectura de llenguatge planer, del tot accessible per les persones que ens agrada la filosofia i fins i tot "filosofar" però no som cap erudits, i també per aquells que simplement els ve de gust saber i engrandir el contingut personal d'aquest grau de beatitud! La felicitat, aquest concepte tan universal i repetit vés a saber quants cops al dia (encara que sigui en pensament), és un estat interior anhelat per tothom que no es troba en cap altre lloc que dins de cadascú de nosaltres. Perquè es diu que tots tenim dret a la felicitat, però jo diria que és una condició més generosa que això, és un ingredient inherent dins nostre, ningú neix sense aquesta capacitat humana, però el que passa és que sovint oblidem que és un treball de cadascú de nosaltres viure en estat de pau i benestar amb un mateix. Sentir-se feliç és (o hauria de ser) un compromís propi pel bé d'un i de tots.

Un recull de cites d'alguns dels diferents filòsofs que apareixen en el llibre, idees exposades en ordre cronològic:

DEMÒCRIT "Aquesta tranquil.litat d'esperit no és altra cosa que la felicitat."
ARISTÒTIL "La felicitat és una certa activitat."
SÈNECA "Ningú no em sembla més infeliç que aquell que no ha patit mai una desgràcia."
BOECI "El pitjor gènere de malaurança és haver estat feliç."
SANT TOMÀS "Déu és la suprema felicitat."
THOMAS MORE "La felicitat depèn de coses materials."
ERASME "El deliri dels amants és la felicitat suprema."
LA METTRIE "Tenir al nostre abast organització venturosa, bellesa, esperit, gràcia, talent, honors, riquesa, salut, plaers, glòria; aquesta és la felicitat real i perfecta."
SADE "Tota la felicitat de l'home és a la seva imaginació."
SCHOPENHAUER "Totes les limitacions contribueixen a la felicitat."
FREUD "Si renunciéssim a la cultura seríem molt més feliços."
WITTGENSTEIN "No hi ha premisses lògiques de la felicitat."
BERTRAND RUSSELL "La felicitat depèn sobretot, del que podríem anomenar un interès amistós per les persones i les coses."
MASLOW "La felicitat és una forma d'èxtasi."
BARTHES "La felicitat, en aquest univers, radica a jugar a una mena d'enclaustrament domèstic."

Què en dius tu?

dimecres, 2 d’abril de 2008

Sequera i reg de les plantes

Aquest mes de març amb el rebut de l'aigua ve un avís de l'ajuntament, ens diuen entre altres advertències que no podem regar amb aigua potable els jardins privats. Jo visc en un pis i tinc un pati ple de plantes, és un espai que valoro molt, el mimo tant com sé i em fa una companyia que no vegis, a més no cal dir que em dona salut.


He optat des de fa uns dies per regar-lo amb aigua reciclada, cada mati quan prenc la meva dutxa aprofito l'aigua freda que surt de l'aixeta fins que pren la temperatura conforme al meu gust, l'aigua freda que va rajant la vaig recollint en un bidó (també reciclat) i al cap d'uns dos o tres dies ja el tinc ple d'aigua per emprar-la per regar les plantes el dia que crec que ho necessiten. És qüestió de tenir varis bidons buits i anar reservant l'aigua que d'una altra manera es colaria pel desaigüe de la dutxa sense fer-ne cap ús útil. Idees!

dimarts, 1 d’abril de 2008

Art reclam

Aquesta imatge va ser presa fa mesos, pertany a l'exposició que es va muntar a l'emblemàtica Plaça Reial de Barcelona al juny de l'any passat per concienciar a la gent sobre el mediambient a través de l'art. La reivindicació continua i va per llarg, i la il.lustro avui perquè encara que la mostra l'he descoberta tard, l'originalitat de l'artista no em deixa d'impactar i voldria ajudar a difondre el seu missatge: reflexionar sobre el desequilibri ecològic i fer-ne denúncia.


Trash people ("gent escombraria"), una exposició itinerant que ha anat viatjant per diversos països i està conformada de 300 escultures a base d'escombraria creades per l'artista alemany Hans-Jürgen Schult. És la seva obra mestra: el Trash man, format peça a peça amb els residus dels ciutadans de la ciutat de Colonia on l'artista té fixada la seva residència.

Hans-Jürgen Schult va néixer fa uns 66 estius a l'Alemanya nacionalsocialista d'Adolf Hitler. Va viure la seva infancia entre les runes del Berlín trossejat per l'Exèrcit Roig i va decidir estudiar Belles Arts en l'antiga República Federal d'Alemanya. Es va llançar a la fama internacional a finals de la dècada dels anys 90.

Cuidem el medi ambient, és el nostre hàbitat!